Home

[versió publicada a Nativa.cat]

JSBX1

Exterior Sala Apolo

JSBX2_web

JSBX4

JSBX3 Alguns instants del concert de JSBX. La il·luminació de la nit no ajudava a fer fotografies.

JSBX5

El guitarra Judah Bauer i la seva Fender Telecaster. També es pot observar la flycase que guarda el VOX AC30, un amplificador clàssic pels amants de so de vàlvules.

JSBX7

El tècnic de so era un més de grup. Era el que posava i treia constantment la reverb característica que usa Spencer quan canta. L’efecte el proporciona una reliquia: l’Space Echo (mòdul superior), molt habitual en el rockabilly

Jon Spencer Blues Explosion. Sala Apolo, Barcelona (07/02/2013). Jon Spencer (guitarra i veu), Judah Bauer (guitarra), Russell Simins (bateria). 

thejonspencerbluesexplosion.com

Amb 500 entrades venudes anticipades, la Sala Apolo tenia un gran aspecte per rebre de nou els Jon Spencer Blues Explosion. El trio de Nova York van sonar més atronador i agressiu que mai. Enllaçant tema rera tema van anar construint un discurs musical sobretot basat en el seu darrer disc “Meat & Bone” (2013), el primer disc que publiquen en vuit anys, com si d’un bloc compacte es tractés,  Ni rastre de temes clàssics com “Wail” o “Bellbottoms”, cosa que els deslliura de qualsevol acte de nostalgia. Si, que va caure, però “2 Kindsa love”. Precisament el so distorsionat i apretat d’aquell tema del disc “Now I got worry” (Mute records, 1996) semblava que va contagiar tot el concert, com si el grup hagués volgut recuperar un cert gamberrisme després de més de 20 anys de carrera i quan ja passen dels 45 anys.

“Vam tornar a escoltar la nostra música i llavors vam pensar: «¡Caram, érem bons!». Sobretot en els primers discos, que estan plens d’energia. Volíem tornar una mica a aquesta situació”, declarava Spencer a El Periódico de Catalunya

De fet “Black Mold”, el primer single del nou disc, sona destraler, destraler. La lletra és prou curiosa: anuncia una violenta tempesta, un perillós atac biològic que afecta als discos de vinil. Cal protegir els de música negra!

(…)

Go!

Because the rain is a-comin’ / A-comin’ down /Because I must protect / My b, b, black vinyl / Black vinyl will grow
Black mold / Black mold / Black mold /Black mold

Uh!

Neurospora crassa
Art Blakey / Ornette Coleman / and Milton Babbitt
Aspergillus nidulans 
Magic Sam / Randy Newman
Sclerontina borealis
Lonnie Smith / And Grant Green
Stachybotrys chartarum
The Explosive Little Richard / Little Walter
Pythium root rot
“Shakey” Horton / Jerry McCain
Claviceps sativas

Rotting and growing, around, around, around, around, round, around, around the world / Rotting, growing, around, around, around, around

(…)

La portada del seu darrer treball també és prou contundent: la fotografia d’un tros de carn fresca en un escorxador. 

“Seguimos pensando que el rock es algo agresivo, físico y, a pesar de la edad, nos negamos a caer en la complacencia de la nostalgia. Seguimos actuando sin una lista de canciones fijas y el tiempo no nos ha vuelto más profesionales porque, en realidad, siempre lo fuimos”, deia el líder del grup a El País.

meat-and-bone-jon-spencer-blues-explosion

I si en directe van volen transmetre precisament aquesta tornada al primitivisme, a aquell aspecte instintiu de la música ho van aconseguir. Tant que no van donar ni un segon de treva al públic. Millor dit, sí que hi va haver un: quan del monitor de Jon Spencer va començar a sortir fum. Allò va suposar el punt i final a un primer set de 50 minuts en el qual el cantant només va dirigir-se una vegada a l’audiència. Als pocs minuts, un cop reposat el monitor, el grup va tornar a escena per fer una llarga tongada de bisos fins a completar una hora i mitja d’actuació. També, com no, van sonar alguns dels leimotivs típics d’Spencer com “Blues Explosion”, “Blues is number one” o “You got the flavour”. I va ressonar especialment amb intensitat – pel seu significat – enmig de la tormenta guitarrística el “Get your pants off”, la tornada del tema amb ritmes funky del mateix títol que Spencer i Bauer cantanven a duo i que bé podria convertir-se en una altra frase recorrent.

Uh!

– Habéis logrado reducir el rock’n’roll a su mínima expresión. Vuestra versión es elemental y poderosa.
– Esto es muy importante. Nos ves en escena y somos sólo tres, dos guitarras y batería. Quizás en la próxima gira toquemos con palos y piedras, eso es todo lo que necesitamos. Se puede decir mucho más con pocos elementos, no necesitamos más. Esto es lo realmente vale.

(fragment d’una entrevista d’Ignasi Julià a Jon Spencer. Ruta 66, 1999)

El concert va fer-me reflexionar sobre el valor musical dels decibels. A la sortida eren habituals els comentaris sobre l’alt volum de la PA de la Sala Apolo. “M’ha deixat sord”, s’escoltava en el públic. Era curiós quan Spencer preguntava al públic “voleu marxar?!” i quan intentaves dir “no!” amb aquella passió adolescent que sembla que havies perdut per sempre no podies ni escoltar la teva pròpia veu. Estaves mut. Una cosa és voler ser destraler i fer un concert sense concessions i l’altre que el volum del sistema de PA no et permeti gaudir de la música . No parlem ja de la integritat dels teus oïdes. El grup portava el seu propi tècnic de so així que és deduïble que sonar a aquest volum era una elecció pròpia però em permeto discrepar del seu gust. No crec que provocar atordiment cerebral sigui propi d’un grup que, almenys aparentment, no pretén buscar cap mur de so a l’estil de My Bloody Valentine, sinó certa contundència.

Era la quarta vegada que veia en directe a JSBX i és segurament la que menys he pogut concentrar-me en la música. De fet, vaig arribar a un punt en què em donava igual el tema que tocarien a continuació. No distingia les cançons amb claredat i l’atordiment va ser tant que ara mateix no sóc capaç de recordar gran part del concert. Estava atrapada en una massa sonora i compacta de brut ryhthm’n’blues i rock’n’roll mentre veia a Spencer saltar i agenollar-se com sempre – però amb certa moderació, com si ja no volgués ser el showman d’abans, no va caminar entre el públic aquesta vegada – veia a Bauer moure’s amb aquella elegància cool, i veia Simins, golpejar la bateria de forma sobria i autista. Vaig percebre el concert  com un bloc de so que et golpejava. Això sí, segueixen sent tremedament addictius capaç de deixar-te KO amb una proposta feta amb tecnologia 100% analògica: una bateria reduïda a la mínima expressió, quatre amplis de válvules de guitarra, alguns pedals de distorsió (segurament JSBX és un dels grups que millor sap usar-les), i una reverb de cinta (el mític Space Echo que usa Spencer per la veu i que controla el seu tècnic des de la taula de so) que acaba de completar el que Spencer sap fer amb el micro Shure SM57, model que ja usava als 80 quan militava a Pussy Galore (fins i tot li va dedicar el tema “SM 57“). Tota la resta és control i brutal domini del material.

SM57_instagram_web

Spencer mostra els seus SM57 a Instagram

Quan va ser l’hora d’anar a dormir, encara tenia aquell xiulet a les orelles.

Per cert, que aprenguin els de Televisión Española a sonoritzar una actuació en directe d’una punyetera vegada!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s