Home

Enguany m’estic afartant d’anar a manifestacions. I ja ho començo a trobar un acte quotidià, tot i que encara em produeix estranyesa i fascinació veure a tanta gent junta que no conec, que no es coneixen, cridant, uniformats amb colors, cartells, consignes, objectius,… Només he passat por dues vegades en una manifestació: a Terrassa ara fa més de 15 anys en una trobada en contra de la detenció d’alguns membres de l’Assamblea d’Okupes per col·laborar (pressumptament) amb ETA – era la meva primera mani i, és clar, em va impressionar – i ara tot just fa un any quan van intentar desallotjar l’acampada dels indignats del 15-M a la Plaça Catalunya de Barcelona. Això no era ben bé una manifestació convocada, però si que hi havia molta gent protestant, panflets corrent de mà en mà i molta molta policia.

Durant la Diada del 2012 no he passat por. Sentia escepticisme i dubte. I volia que la pròpia manifestació em treiés de la meva posició distant mentre em deixava engollir per gairebé un milió i mig de persones. Mai a la meva vida havia vist tantes senyeres ni estelades juntes, ni mai a la vida havia vist tantes famílies senceres uniformades amb els mateixos colors. Ni tampoc tants pares i mares ensenyant als seus fills com havien de cridar allò de “i-inde-independència” acompanyant les síl·labes picant de mans com s’hi d’un joc innocent es tractés, com s’hi els ensenyessin a animar al Barça amb allò de “Tot el camp és un clam”. Però la cosa ja no és tant innocent: si tants pares i mares ho ensenyen, és que alguna cosa ha canviat. I vull entendre que el que ensenyen els pares ho fan pel bé dels seus fills.

Observava i feia fotografies. Hi havia alguna cosa que m’impedia unir-me a la gent, a cridar, a cantar. I això que vaig seguir la jornada escoltat Rac 1 i sentint consignes simplistes cada pocs minuts intentant conquerir el meu cor i el meu cap. “Quina gran manifestació per la independència!”. “Això és històric!”. “N’han de pendre nota a Madrid”! La ràdio del Grup Conde de Godó m’estava dient que volien l’escessió. I això no em quadrava. (Què faria La Vanguardia sense les noticies sobre la casa reial?)

Per la ràdio, un transistor petit a piles que encara tinc, sentia els comentaris dels dirigents polítics, alguns representaven al seu partit, alguns hi van anar com a títol personal, també representant al partit, perquè és impossible que hi vagin a títol personal i punt. Tots i totes es felicitaven per la gran assistència, pel civisme de la societat civil i intentaven fer-se seu el missatge de la massa d’alguna manera. La Guàrdia Urbana també usava els mitjans per fer arribar els seus comunicats. “Es recomana que els manifestants vagin pel Passeig Sant Joan”. Doncs vinga. “Desde Balmes a Passeig de Gràcia està col·lapsat. Vagin pels carrers col·lindants”. Venga, provem-ho. A veure si es pot avançar per algun lloc. Semblàvem espermatozous buscant la manera d’arribar a l’òvul, que es veu que estava a Plaça Catalunya, o al Parlament o la Plaça Sant Jaume, ves a saber. Però després de tres hores caminant anàrquicament sortejant persones, guiris bocabadats, cotxets de bebè, gossos, adolescents amb samarretes “Antifa”, iaios amb banderes descolorides que segurament van ser-hi a la de 1978,… tenia la creença que no hi havia òvul, que tots circulàvem en loop, col·lapsant-nos a nosaltres mateixos sense res a fecundar.

A mesura que la tarda avançava, el groc de les senyeres prenia diferents matisos, del Pantone 102 al Pantone 1235, el vermell passava del Pantone 1788 al 185, el blau de les estelades tendia cap al blau-Superman. La tela que els albergava a vegades semblava de tergal, a vegades semblava aquella roba lluenta i barata amb la qual ens fèiem les difresses quan eren petits. Algunes eren ben noves, tenien els plecs com una quadrícula sobreposada. D’altres estaven descolorides de tantes hores al sol en els balcons. Cada bandera era distinta, com la persona que la portava. Vaig recordar que en el basar xino de prop de casa, en venen, d’estelades, però no sé si han passat el control de qualitat de la UE ni si les fabriquen a la Xina.

El gran poder de convocatòria d’iniciatives com l’Assamblea Nacional de Catalunya havia aconseguit que més de 1.000 autocars vinguessin plens cap a Barcelona, a fer pinya “per la independència”. Tot i la meva estranyesa, se’m posaven els pèls de punta en veure tantes persones demanant a crits que es fes realitat una utopia, com una gran ficció pactada dins d’aquests autocars. Il·lusió desbocada. La dececepció cap a la classe política semblava que s’evaia durant unes hores… On eren les reivindicacions cap a les retallades, les queixes cap a la classe política, l’emprenyamenta del Cas Millet i el suposat finançament irregular de Convergència, el desconcert pel gol que ens han fet amb el despropòsit del Barcelona World? On eren?

Potser era jo que no ho entenia. Potser era allò de demanar 100 per a que te’n donin 50, en comptes de demanar 50 i que te’n donin 25. Potser reclamar la independència era una manera de dir volem “els nostres diners”, una manera d’externalitzar la frustració en general.

Quan tornava cap a casa, ja de nit, mentre em prenia una beguda de cola catalana en un got amb el logo d’Òmnium Cultural (2€ pel líquid + 1€ pel got), ressonaven els càntics i les converses que havia anat sentit al meu cap i a cada minut que passava reconec que em semblaven menys utòpiques. “A veure què en pensen desde Madrit”, deia un. “Jo creia que era impossible, però és que ja no estem tan lluny”, li comentava una noia a una altra, més escèptica que responia amb un “Sí, potser sí”. “Demà, alguna cosa haurà de canviar”, pensava un altre en veu alta. “Jo també m’he cremat”, clamaven algunes samarretes. “What do you want?” li preguntava un enviat especial danès al periodista Jaume Barberà segons va dir en un dels molts tuits que va enviar. Devia ser dels pocs amb connexió a internet enmig del col·lapse.

Fantasejava en com seria aquest “nou estat d’Europa”. De quin color es vestiran els soldats de l’exèrcit català? A qui li comprarem els tancs i els F-14s? Als russos que tenen xalets de luxe a Empuriabrava? Què dirà Rajoy? On estava Carme Chacón? I m’imaginava votant “sí” en el referèndum per la independència… I m’imaginava discutint amb el meu pare, cordobès pogre amant de Raimon i Serrat però acomodat de fa anys en una mena de centralisme indefinit, sobre la necessitat del trencament amb Espanya…

Però de cop, el sufflé es va desinflar. Ni la llei ni la consitució espanyola permet la secessió. Davant del perill, ens poden enviar l’exèrcit. Una altra opció és matar al Rei, que és que el garantitza la unió de l’estat. Si no es fa militarment, que algú m’expliqui com es fa amb les eines democràtiques que ara tenim, perquè no ho sé.

I no és millor optar per una Espanya real, o sigui, federal i acabar d’una vegada per totes per aquest invent per sortir del pas de l’estat de  les autonomies? No es van sentir càntics a la realitat actual. I això ho vaig trobar a faltar, perquè la utopia pot fer molt mal. Potser per això em sentia tant estranya. El català, amb tant de seny, aquell que aquell matí s’havia fet una bossa amb entrepans abans de pujar a l’autocar i baixar a la capital, portava cartells assenyalant el camí d’Ítaca dient que ja no estava tan lluny.

Però quin model de país estava reclamant tota aquella gent? No vaig veure cap consigna sobre això. Bé, sí, una enganxina de “No Retallades” perduda al terra. M’hagués agradat que la Independència s’hagués barrejat amb la reclamació d’un nou model econòmic, cultural i polític. Un model en el que es pogués ser català i alhora sentir que et pots desenvolupar com a persona amb dignitat. Era una bona oportunitat per fer-ho. No em serveix de res ser independent si acabem sent un territori que ha subsitir a base de parcs temàtics i turisme. La desafecció entre Espanya y Catalunya és òbvia, però en cap moment el reclam del sobiranisme ens ha fa de fer oblidar que fa 30 anys que els nostres polítics han practicat allò de la “la puta i la ramoneta” i que ara diuen que ja deixaran de fer. A veure. Permeteu-me que continuï amb la meva estranyesa. Em costa creure en la utopia quan no arribo a final de mes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s