Home

“La vida es un sueño” (Arsenio Rodríguez, 1947)

Después que uno vive veinte desengaños
que importa uno más.
Después que conozcas la traición de la vida
no debes llorar.
Hay que darse cuenta que todo es mentira
que nada es verdad.

Hay que vivir el momento feliz
hay que gozar lo que puedas gozar
porque sacando la cuenta en total
la vida es un sueño y todo se va.

La realidad es nacer y morir
por qué llenarnos de tanta ansiedad
todo no es más que un eterno sufrir
y el mundo está hecho sin felicidad

Marc Ribot y Los Cubanos Postizos. En directe al C.A.T. (Barcelona, 18 juliol 2012). Concert organitzat per la promotora Arco y FlechaMarc Ribot (guitarra elèctrica), Horacio “El Negro” Hernández (bateria, percussió), Anthony Coleman (teclat Farfisa), Brad Jones (contrabaix), E.J. Hernández (congues, percussió). 

Tot i que fa 12 anys que no publica cap disc nou amb aquesta formació, el guitarrista de Nova York Marc Ribot sempre ha guardat un espai en les seves gires per a reunir-se de nou amb els seus Cubanos Postizos i tornar a tocar un repertori basat en l’obra del músic cubà Arsenio Rodríguez, precursor de la salsa, que, tot i que el pas dels anys es va notant en els músics, més panxes, més cabells blanc, sempre sembla vigent. Vigent perquè la doten d’elements d’improvisació de jazz de vanguarda, perquè li han sabut donar un toc de blues elèctric, perquè té punts de descarga cubana, perquè és un festa mestissa, encara que agredolça per moments.

Podríem dir que els repetori de Los Cubanos Postizos ha anat prenent diferents significats al llarg del temps en funció de la conjuntura socioeconòmica. La Barcelona que va rebre temes com el bolero “La vida es un sueño” (del primer disc homònim del grup del 1998), ho fa fer amb molta gana d’il·lusió i esperança en uns moments complicats socialment, en què hi ha una profunda lluita per la identitat i la supervivència. El públic assistent tenia ganes de ballar però també d’escoltar la música d’un compositor cubà dels que sempre jugava al doble sentit. Això reconforta perquè és fàcil trobar-se a un mateix en aquesta ambigüitat i sembla que si ho fa Ribot més a més hi hagi aquella dosi d’autenticitat, rebel·la i independència artística que motiva a altres creadors, a tenor de la gran quan quantitat de músics, creadors, i gent de la cultura que van assistir al concert. Serà per l’autoritat que l’otorga el cabell blanc que ja té als seus 58 anys, serà pel seu posat geni despistat, serà per tocar una guitarra Fender Jaguar sunburst – model de guitarra dels 60 que va popularitzar grups con Sonic Youth als 90 – escantellada i plena de cops, serà per una increïble trajectòria musical en la que aparentment s’ha mantingut fidel a ell mateix.

Que fes aquell concert amb una samarreta gastada de Kiss Army pot ser una simple anècdota, però estic segura que els dels públic que se’n van adonar s’ho van prendre com a alguna cosa més. Són d’aquells detalls que t’ajuden a dormir millor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s