Home

ASTRIO són Santi Careta (guitarra elèctrica), Arecio Smith (teclats) i Santi Serratosa (bateria). Sala Music Hall, Barcelona. 10 de maig de 2012.

EL SHOW DE TRES HOMES BALA

Alguns diuen que el que fan ara és música disco, alguns que que són massa comercials. Molts altres, segurament la majoria dels que van pagar entrada per veure’ls el passat 10 de maig de Barcelona en la presentació del seu darrer disc “Don’t Leave The Planet” (Chesapik Records, 2012), creuen que són molt bons i punt. Entre els assistents, gent de totes formes i colors, demostració de l’heterogeneïtat de públic que s’han guanyat en els 10 anys que porten recorrent escenaris. També hi havia alguns músics de l’escena jazzística barcelonina, companys dels Astrio en altres contexts, que no volien perdre’s la festa. Un d’ells em comenta: “a nivel comercial, és del millor que pots trobar!”. Tenia raó. No és gens fàcil construir un discurs musical que flirteja amb tots els tòpics de la música de ball moderna però partint d’una tradició jazz amb una certa complexitat estructural, rítmica i tímbrica. I després tocar-lo i defendre’l a través de  gairebé dues hores de música instrumental en directe amb la intensitat amb la qual ho va fer, fent moure caps, peus i cossos, i aconseguint la total complicitat del respectable. El repertori era nou. L’energia, altíssima. Les ganes de fer un bon concert, també.

El grup en va sortir satisfet i al dia següent van enviar un tuit agraït:

Sobre l’escenari de la sala barcelonina tot va funcionar sense fissures. Careta, Smith i Serratosa van anar enllaçant tema rere temes com si es tractés d’un sessió de música de ball on van sonar de forma potent i incontestable peces com “Loft son”, “Justice”, “Kakoi” o “Don’t leave the planet”. Aquest darrer tall va ser suposar un dels moments àlgids de la nit en sortir a l’escenari Rodrigo Laviña del grup de hip hop At Versaris. Laviña li va posar lletra a un dels temes estrella del nou disc i en va sortir molt ben parat de l’invent. Però altres peces de revolucions més baixes com “Pascua Florida” també van trobar el seu espai en un repertori ben lligat.

Qualsevol moment poc lluït quedava immediatament suplert per algun estrivet enèrgic. És innegable que Astrio juguen amb els tòpics de la música de discoteca,  els “subidons”, la base rítmica invariable i contundent, algunes melodies enganxoses i fins i tot un moment Coldplay-futbolero al final de “Pascua Florida” en el qual el públic es va animar a cantar. Però alhora la seva música també és possible connectar-la amb la precisió del math rock o fins i tot amb una versió electrònica i instrumental de Sea and The Cake. La festa es va rematar amb una petita coreografia al final del bis que ni ells mateixos es van acabar de creure però que ajudava a completar una idea d’espectacle.

Perquè Astrio són ja un grup amb un ideari pop i un sentit del show al darrera, que va des del logo de grup a la posada en escena passant per l’estètica dels videos promocionals que han escampat per les xarxes socials. En aquest 2012 han deixat enrere els vestit de sastre i la corbata que els donava un aspecte cool per passar-se a una modalitat més casual i desenfadada. Deu ser que ara són més disco, fins i tot més techno i que tenen un só més “galàctic”, como explica Arecio Smith a Roger Palà en el seu blog. Van de pilots, d’homes bala amb cascs i granotes, sense abandonar, però, els colors vermell i negre que ja els són característics. Inevitable pensar altres modalitats d’uniforme, com les dels Devo, Kraftwerk o White Stripes.

Després de veure’ls en directe, tinc la sensació que la versió enllaunada d’aquest nou material –  rematada de manera excel·lent pel productor Dave Bianchi – resulta freda, gairebé matemàtica, sotmesa a la dictadura del metrònom. En viu la música es torna orgànica i contagiosa. I gran. A l’escenari només eren tres tipus però semblava que portessin tot un arsenal sonor al darrera: un gran puzle de sons, efectes, ritmes, riffs, estructures i alguns solos de part del guitarra i el teclista que donaven a la música el toc jazzístic, net, que els connecta amb els orígens de hammond jazz trio del grup. El bateria, però, no en va tenir cap, de solo. Estava totalment avocat al seu rol de base rítmica incontestable i efectiva. Serratosa era una màquina de ritmes humana, Careta era el que aportava la part melòdica i Smith omplia de colors l’espai del mig erigint-se com un home orquestra amb els seus tres teclats Nord.

AVANÇAR EN TEMPS DE CRISI

El concert d’Astrio em va fer pensar en com els músics que es dediquen a músiques més minoritàries com el jazz es poden guanyar la vida més enllà dels concerts alimenticis a restaurants i la faceta pedagògica. Els tres membres d’aquest trio barceloní estan enrolats amb altres bandes, i viuen realitats molt diferents a las d’Astrio. Ells mateixos tocant jazz convencional no haguessin convocat a tanta gent, però fent música ballable, sí. Amb el que costa fer de músic, que alguns dels teus projectes et surti bé comercialment potser és quelcom a què s’ha d’aspirar ja que segurament et permet guanyar independència artística en altres iniciatives professionals. En fi, són preguntes en veu alta.

El grup ha gaudit d’un cert èxit en els darrers anys, en part gràcies a la contagiosa aposta pel groove i el soft disco del seu disc anterior “Desplazamiento” (K Industria, 2007), en part gràcies a la fructífera col·laboració amb els grup de hip-hop en català At Versaris, amb els qual van actuar intensament entre el 2010 i el 2011 i els va permetre ampliar encara més l’espectre de públic i despertar l’atenció dels mitjans. “Don’t Leave The Planet”  és potser la reinvenció de la seva autonomia després d’aquella experiència però també significa una ambiciosa aposta: la d’aconseguir afiançar un projecte musical sòlid i coherent (bones campanyes de promo, comunicació a través de les xarxes social, renovació del logo i nom – d’Asstrio a Astrio -, videoclips, vestuari, concepte de show, etc.) i la de mantenir-se en una posició de cert èxit popular, cosa que significa posar a prova precisament aquest èxit que s’ha anat assolint amb els anys en una època en què la contractació de música en viu ha baixat espectacularment. I això sempre comporta un risc, perquè el grup s’ha d’atrevir a ser el seu propi promotor. La incertesa que pateixen els homes bala llençant-se al buit.

Alguns dels concerts de la gira de presentació del disc han estat autofinançats i per tant a expenses de les entrades. Com la presentació a Barcelona. Dies abans, el grup comentava en privat que la venda anticipada per aquest concert no estava anant com havien previst i que això els preocupava. Afortunadament, es va remuntar i la sala mostrava un aspecte magnífic la nit del 10 de maig. Desconec si la jugada els va sortir bé económicament. No va succeir el mateix dies abans en un concert a la sala Juglar de Madrid, on van estar a punt de cancel·lar per falta de públic. La conjuntura actual, amb menys diners per a la cultura, no ajuda a tirar endavant els propis projectes musicals, però Astrio han de saber aprofitar la versatilitat que els permet tenir un públic tan heterogeni. Com molt bé deia el periodista Roger Roca a El Periódico de Catalunya, Astrio tant poden encaixar “en un festival de jazz, el Sonar o una festa major”. I jo afegeixo: i sense que la seva música quedi desdibuixada.  Esperem que això sigui la xarxa que sempre els permeti segui avançant, volant si cal, en aquest esport de risc.

Propers concerts d’Astrio: http://www.astrio.es/concerts.php

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s