Home

* Versió completa de l’article publicat a la revista JAÇ#18 (2008). Aquí el pots veure en pdf 

(traducción al castellano / Versión en pdf, original en catalán en la revista Jaç)

Proper al free jazz i amb inquietuds d’avantguarda, Matthew Shipp declara alhora el seu amor desmesurat per donar a cada nota la importància que té dins del fraseig. Amb “One” (Thirsty Ear, 2006) i “Piano Vórtex” ( 2007) trenca una època de sequera com a compositor. Dos discos que l’han fet revifar dins l’escena menys conservadora de Nova York i amb el quals continua la seva creuada per buscar en què consisteix la vida i els fils invisibles que la mouen.

El 2007 ha marcat un punt i part en la carrera del pianista Matthew Shipp (Willmigton, Delaware, 1960). Tot i la publicació del recent Piano Vortex en format trio, amb Joe Morris (contrabaix) i With Dickey (bateria), el disc One, de piano solo, li ha permès llençar-se a una intermitent gira mundial en solitari – en la qual va visitar a Barcelona (Casal del Metge.15/11/07) – que l’ha ajudat a aturar-se, respirar aire, restablir-se i gaudir de nou les composicions pròpies després d’uns anys de frenètica activitat treballant en múltiples formacions estables al costat de músics com David S. Ware, William Parker o Guillermo E. Brown, amics i habituals tots ells de l’escena d’avantguarda de Nova York. Des del 1993 porta 51 discos gravats, 27 dels quals com a líder, a més de ser-ne el productor de molts altres en el segell, Thirsty Ear, d’on exerceix de comissari de la col·lecció de jazz visionari “Blue Series”. La seva tasca com a impulsor i ideòleg de nous camins musicals, ha contribuït a que s’hagin publicat alguns dels treballs de referència que uneixen jazz contemporani amb altres llenguatges moderns com el hip hop o la cultura dels deejays. Encontres en els quals Shipp també hi ha participat. High Water (2004), al costat del raper El-P i Optometry (2002) amb DJ Spooky, en són dos bons exemples. Quan se li pregunta per aquesta reformulació dels gèneres, postula: “A veure, sóc un músic de jazz. És el que sóc!! Així que no tinc res a témer si vaig una mica més enllà. Estimo la tradició del jazz, així que per què no divertir-me amb ella i fer-ho a la meva manera?” En una trobada amb el periodista i editor nord-americà Fred Jung, va declarar al respecte: “No pots avançar sense tocar els nassos amb la gent. Miles Davis és la millor prova d’això” (AllAboutJazz.com, 2002)

A Matthew Shipp l’etiqueta d’home de freejazz no li fa ni fred ni calor. I com a pianista, que el comparin amb el mestre Cecil Taylor, més aviat el deixa indiferent. Tot i la velocitat infernal a la qual es poden succeir les notes en el seu llenguatge pianístic i el gust per les dissonàncies, la forma d’afrontar les frases musicals denota un estil tan proper a Thelonious Monk com a Oscar Peterson o Claude Debussy. En el seu cas, el free jazz, la llibertat jazzística, és una ideologia, no una simple estètica musical, que connecta directament amb al seva forma d’entendre la vida. “El tipus de llenguatge que més sóc capaç d’entendre és el tipus de llenguatge que practico amb el piano. Això per mi és la vida”. Les seves paraules combinades amb el simbolisme dels títols dels seus discos – alguns d’ells es podrien traduir com: “Harmonia i Abisme” (2004), “Equilibri” (2002), “Sistemes de gravitació” (2000), “Magnetisme” i “Creixement, Força, Alliberament” (1999), “El Flux de X” (1997) – i els textos d’esperit poètic que els acompanyen, fan que l’orella vulgui llegir entre línies i que l’escolta sigui més suggerent i suggestiva si cal. Shipp, que en el cara a cara es mostra sempre escèptic i hermètic, però generós en gestos i somriures, entén la música com un continuum dins l’eternitat. El pianista ha transformat la religiositat en un misticisme pagà en què l’electromagnetisme és la força invisible que produeix moviment i vida, tal i com fan els imants amb el seu poder d’atracció.

[En aquest video explica amb les seves pròpies paraules la seva visió del jazz i la seva relació amb Henry Rollins: http://youtu.be/19sWYT9FcFw]

El teu llenguatge pianístic denota molta meticulositat i ortodòxia. Quan vas començar a descobrir que hi havia una altra manera de tocar, més lliure?

Sempre he estat conscient del free jazz i de tot. Des que era petit ho sabia. No sé com vaig trobar el meu propi camí però sempre he escoltat de tot. I quan ja era un adolescent, fins i tot quan intentava aprendre com tocar be bop, sempre vaig saber que volia fer la meva pròpia música. Mai vaig tenir el coratge d’explorar el meu camí fins que vaig ferr un bolo de be bop molt i molt dolent quan tenia 18 anys (riu). Em vaig adonar que no tenia sentit tocar be bop. Bé, pots fer-ho però és un llenguatge mort.

Com entens la tradició llavors?

D’alguna manera sóc com un embut per a què altres llenguatges hi passin a través i surtin fora. No em considero un músic de free jazz. Em considero un músic de ‘Matthew Shipp’. En altres paraules, tots els llenguatges passen a través del meu sistema nerviós i en surten de la manera com el meu sistema nerviós els interpreta.

En aquell projecte que unia jazz, poesia i audiovisuals que es deia Boxing and Jazz (2003) apuntaves idees com que la música és “una dansa neurològica…”

Exacte.

I també, que “ el solo jazzístic parla sobre la bellesa del sistema neurològic perquè ha d’evocar el seu origen”.

Bé, la boxa és espectacle, entreteniment i supervivència. I m’agrada el jazz i m’agrada la boxa, així que vaig tractar les dues disciplines. És tan sols una exploració abstracta, una manera de fer pensar a la gent.

Com vius l’experiència del piano solo?

Quan faig un solo ho entenc com una peça sencera, un tot, i poso juntes composicions meves, estàndards de jazz, improvisacions lliures. Sempre busco connectar coses, posar-les en relació. Cada actuació és la construcció d’un ser, organisme viu. Mai sé com sortirà! I és que el jazz és una mescla de moltes coses, pot ser qualsevol cosa! Aquesta és la llibertat inherent en el seu llenguatge.

El saxofonista alemany Peter Brötzmann ha dit alguna vegada que fer solos li permet tornar a saber on és.

Fer un solo és una bona manera de buscar-se a un mateix. I si et fa por és que tens por de tu mateix. Però la veritat és que cap de nosaltres es coneix realment a ell mateix . Sempre busquem a algú amb qui interactuar…

Un diàleg amb tu mateix quan toques?

Jo no diria que és un diàleg perquè diàleg implica “dos” i jo estic intentant aconseguir l’”u”. És un intent de meditació pura, cosa que consisteix en suprimir l’objecte i el subjecte. Llenguatge pur.En la música, especialment en el solo, no pots mentir, simplement surt i és el que és.

Per això dediques el disc One a “El Buit, la Plenitud… i l’Electromagnetisme”? Correcte.

… Electromagnetisme?

Mira, nosaltres tenim l’ADN, els nervis [del cos humà]… i llavors hi ha la profunditat que els envolta, que és l’esperit real. Esperit és un terme religiós però podem portar-ho al camp de la ciència i dir que és electromagnetisme, sigui el que sigui que dóna vida a una persona.

Toques habitualment amb músics com William Parker o David S. Ware, molt vinculats a una idea afroamericana del jazz. Et sents proper a moviments polítics i reivindicatius com els de l’AACM a Chicago?

No. Estem al segle XXI i l’AACM va néixer en el segle passat i va ser el resultat de l a vida a Chicago en els anys 60 i 70. Tenien raó en algunes idees però en aquell moment. Ara crec que ja està superat. És un moviment encara en actiu, ho saps? Jo no em sento proper a res. Tan sols intento ser jo mateix. Per mi, ser nostàlgic respecte a la AACM és el mateix que ser nostàlgic del comunisme.

Però estàs d’acord en què…

… Estic d’acord amb la idea d’aixecar-me cada matí i fer el que hagi de fer per aconseguir el que d’aconseguir.

Amb quina tradició improvisadora t’identifiques?

Per exemple he de dir que m’encanta Derek Bailey com a improvisador. A ell li agradava tocar amb gent amb qui mai havia tocat abans, i jo sóc completament diferent. M’agrada la idea d’un grup que ha estat treballant i desenvolupant un so, perquè com a músic de jazz afroamericà, el so dels grups amb què vaig créixer i amb què m’identificava, eren això, sons de banda. És que trobava amb John Coltrane Quartet, Ornette Coleman Group amb Ed Blackwell, Don Cherry…És el mateix que a les bandes de rock, ja sigui amb Led Zeppelin o Nirvana, el so es defineix per una gent que toca junta. I Derek Bailey sempre volia la completa inseguretat de tocar amb gent amb qui mai havia tocat abans.

I què me’n dius de Cecil Taylor? Acostumen a comparar-te amb ell…

Cecil què? Qui és aquest?

(Riu) Em solen preguntar per ell sovint en les entrevistes, la veritat… Però mira, jo no sóc com ell ni mai ho he volgut ser. No toco usant els colzes, eh? Ni vull fer-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s