Home

(Article inèdit del 2011)

“The End of the Fear” (Positone, 2010), el segon disc de Tarbaby, un exercici eclèctic i explosiu, ple de jazz i soul, és el despertar creatiu d’uns músics de Nova York que s’han afartat de fer bolos com a sidemans de Betty Carter, Branford Marsalis o Dave Douglas. Orrin Evans (piano), Nasheet Waits (bateria) i Eric Revis (contrabaix) ens van explicar com viuen aquesta emancipació durant el passat Festival de Jazz de Terrassa, on actuaren al costat del veterà saxofonista Oliver Lake i el jove trompetista i nova joia de Blue Note, Ambrose Akinmusire, com a convidats.

Tarbaby en directe al Festival de Jazz de Terrassa 2011. Fotos: Gerardo Cañellas

“Coneixes la història de Tar-baby?”, pregunta Nasheet Waits davant de la ignorància europea de la periodista. El bateria, que ja ha visitat els escenaris catalans anteriorment com a escuder d’Antonio Hart o Jason Moran, explica que és el nom d’un ninot fet de quitrà i resina que apareix en un conte popular nord-americà que ha acabat sent una metàfora de la trampa, d’allò amb què hom no voldria embolicar-se. A vegades fins i tot pot tenir connotacions xenòfobes. En aquest cas, però, la intenció dels músics va ser cridar l’atenció precisament sobre allò amb què sí t’has d’embolicar. “El que intentàvem dir és que la música és el tar-baby. Volem recordar que no tenim por a estar connectats a ella, a la tradició musical, a demostrar que ens preocupa i que intentem cuidar-la”, remata Orrin Evans. I des d’aquesta connexió i reconeixement del propi llegat, Tarbaby fa gairebé set anys que van construint poc a poc una potent i eclèctica proposta musical que pretén ser tant contemporània com respectuosa amb les pròpies arrels musicals i la cultura afroamericana, el coneixement de la qual els dóna una sòlida base per assentar-se.“En el meu cas”, explica el pianista,“jo vaig néixer a Philadelphia i allà vaig tenir l’oportunitat que estar en contacte amb veterans com Shiley Scott, Trudy Pitts,… No és que vulgui tocar com ells però sí que espero que el que he après d’ells surti en la meva música d’alguna manera. Qui va dir allò que ‘el millor homenatge que em pots fer és ser tu mateix’? Fins i tot amb el Kenny Barron quan estudiava amb ell, sempre parlàvem molt i apreníem algunes peces però mai em va dir ara seurem i tocarem d’aquesta manera. Mai. Crec que puc parlar pels tres quan dic que tenim molt de respecte per aquesta gent. I els hem de demostrar respecte perquè et deixaven ser tu mateix”.

Tot i haver-se conegut a Nova York no va ser fins que coincidiren com a sidemans del trompetista japonès Tomonao Hara, que Evans, Waits i Revis van veure que podrien funcionar com a trio, un format ideal per anar convidant altres músics a tocar. Les seves atapeïdes agendes no els van permetre, però, publicar el seu primer disc, “Tarbaby” (Imani Records), fins el 2009, on en poc més de 30 minuts desgranen un univers musical ric en referències magistralment condensades.  Desde Jelly Roll Morton a Onette Coleman, desde Fats Waller a Public Enemy. Igualment d’intens i concís és el seu nou treball, on participa entre altres Nicholas Payton a la trompeta. Entre els dos discos sumen poc més d’una hora de música que és recomanable escoltar com una unitat, compacta i sense especulacions ni maquillatges innecessaris. “Part de l’objectiu era no perdre’ns en la complexitat. Tenim clar que no estem fent música només per la gent, sinó també pel nostre propi plaer, per això pots hi trobar tantes referències diferents: hip hop, rap, be bop, free jazz…” (Waits). “Diuen que la simplicitat és la forma més elevada de sofisticació”, comenta el contrabaixista. “Volíem que aquests discos fossin curts, havíem de ser capaços de dir que el havíem de dir i punt. Ens vam adonar que molta de la música que fan els nostres contemporanis està massa intel·lectualitzada i que en gran part el cor, la part emocional de la música estava en la tradició. I aquesta tradició té alguna cosa visceral que cal mantenir viva”.

One thought on “ᴥ FINS AL MOLL DE L’ÒS – Entrevista a Tarbaby

  1. Retroenllaç: ᴥ LA MÚSICA COM A CONTENIDOR D’IDEES – Entrevista a Jason Moran « El mètode Klosé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s