Home

(text originalment publicat a JAÇ #36, febrer 2011)

Libas Traum

“Era l’any 1973 i jo tenia 14 anys quan vaig veure a King Crimson en directe. Anava amb la meva germana i després d’allò vam decidir fer un grup de rock. Llavors ja tocava el saxo perquè m’havia cansat de la música clàssica”. El saxofonista Xavier “Liba” Villavecchia (Barcelona, 1958) relata així el seu despertar musical en plena adolescència. Un any més tard va veure a Frank Zappa a Badalona. Aquell va ser l’impacte definitiu en el jove cervell d’un futur músic que gairebé 40 anys després encara se segueix definint més com a “roquero” que com a jazzman. Villavecchia és un músic difícil d’acotar, admirador tant del Miles Davis elèctric com d’Evan Parker. S’hi reconeix quan li diuen outsider perquè ha anat navegant en diferents direccions musicals, en part obligat per la vida laboral (ha fet des d’anuncis de televisió a gires amb Loquillo y los Trogloditas), en part empès per una educació musical marcada pels anys al New England Conservatory de Boston on va apendre que l’equivocació també era una porta oberta. Però això sempre s’ha sentit atret per la música improvisada i l’experimentació, un món que va descobrir de jove gràcies a grups com els Perucho’s i del qual avui n’és una figura de referència, juntament amb músics com Agustí Fernández, Joan Saura o Eduard Altaba.

Als seus 52 anys, Villavecchia continua amb una empenta envejable sense fer fàstics a l’aventura. Diu que sí a propostes com la dels Filthy Habits Ensemble per fer música de Frank Zappa, als encontres espontanis amb les noves generacions d’improvisadors i a llençar-se a la piscina amb Libas Traum – al costat de Paul Stouthamer, cello, i Caspar Hogkinson, bateria i percussió – un projecte parit des de l’estómac, una connexió amb la seva pròpia essència com a músic. El seu debut discogràfic, “Trio” (Agharta Music, 2010), és un compendi de molts estils i maneres de tocar que encaixen de manera sorprenent i madura: hi ha passatges de gran pes jazzístic, peces senceres d’improvisació lliure, moments que busquen el beat, i parts composades properes a la música contemporània. “Això d’escriure [música] és una novetat molt important [per mi]. Tot plegat ho resumiria dient que és una nova etapa, fins ara no m’ha sortit així. La música és llibertat, oi? Doncs un s’ha de moure per impulsos. A mi sempre m’ha agradat estar obert a tot”. I afegeix: “un ha de fer, com deia John Cage, la música que no ha sentit i amb Libas Traum, molt modestament, pretenc això: agafar totes les influències que tinc i que d’alguna manera en surti alguna cosa meva. Traum vol dir somni en alemnany i aquesta música té un punt de somni. M’agraden les estructures com de collage, tipus Naked City”. Connecta això amb els teus inicis en el rock progressiu? “Home, doncs potser sí! De fet, jo tenia un professor que em deia que recordés sempre el moment de quan era petit que vaig voler fer música”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s