Home

* text inèdit no acabat sobre el pervers tema de les llistes del millor de l’any cada mes de gener…

És innevitable que se t’escapi un somriure davant del titular en portada del setmani britànic NME en el seu número dels 75 millors discos de l’any: “How many have you heard?” (Quants has escoltat [dels de la llista]?)”. La gran quantitat d’informació, de noms, gèneres  – el repàs que fa la revista Go Mag, per exemple, és com un vademecum musical – que es baralla cada mes de gener en els mitjans especialitzats és aclaparadora. En les llistes que es publiquen dels millor de l’any musical sempre hi ha un gran tan percent dels noms que hi surten que l’oient mig no ha escoltat i que probablement no valgui la pena escoltar. D’alguns d’aquests noms, tot i estar en els primers llocs de les llistes, ja no en quedarà rastre l’any vinent.

Però per deformació professional em piquen les llistes, així que faig recerques a l’Spotify per escoltar-ho tot i intento assimilar-me a aquest melòman perfecte, al frankenstein que sí que ho ha escoltat tot i confecciona les llistes. Vull saber perquè el disc de Kayne West és millor que el de LDC Soundsystem o millor que el de Four Ten, perquè una revista como WIRE escull el disc d’Actress com el número 1 (aquí se m’escapa un altres somriure, però de desconcert). En mig d’aquest procés em topo amb que la revista “¡Hola!” ha fet una enquesta entre 18.000 internautes per escollir la cançó de la década. I la guanyadora ha estat: Ave María de David Bisbal, seguida de I like it d’Enrique Iglesias. Home, aquests dos sí que els conec, no em cal bucar-los a l’Spotify. La publicació explica que buscaven “el tema de la década, el más popular, el que más sonó en radios y discotecas o simplemente ese con su melodía y su rima se hizo un hueco en su corazón”. Si les llistes, entre altres motius, poden intentar ser representatives de la salut musical d’un periode de temps, entenc que aquesta feta una revista del cor també permet copsar la salut mental de les 6.000 persones que van votar Bisbal. I de pas entrar en el pervers món de les llistes que equiparen quantitat a ventes, ventes a èxit, èxit a popularitat, popularitat a “el millor” i “el milor” a qualitat. Un tipus de llistes en les quals no hi entren ni El Guincho ni Kayne West, però sí Sergio Dalma, Justin Bieber i Andy & Lucas, com a superventes, i per tant “discos recomanables” en els Tops de centres com El Corte Inglés, Fnac, Carrefour o MediaMarkt, que no ens enganyem, tenen un públic, i molt molt numerós. De fet, Dalma ha estat l’artista que més discos a venut el 2010 amb més de 100.000 unitats, segons Promusicae.

D’aquí uns mesos surtirà publicat un nou cens de l’EGM, l’organisme independent que determina les audiències en periodes de tres o quatre mesos. Com és ja habitual cada mitjà interpretarà els números a la seva manera, fent un anàlisi partidista i equiparant el número d’espectadors/oïents/lectors/visites al seu èxit, sense lloc al dubte ni l’autocrítica: si ets el mitjà de més audiència això vol dir que ets el que millor qualitat ofereix.
Encara que maquillades de veritat per la presència irrevocable
dels números, en el fons s’estan utilitzant fórmules publicatàries el tipus “tants miles d’oients no poden estar equivocats”. Que Los 40Principales siguin la ràdio musical més escoltada tant a nivell estatal com a Catalunya, vol dir que sigui la que millor música radiï? Segons el darrer EGM (3a onada setembre-novembre 2010), la cadena tenia 3.557.000 oients a Espanya, 515.000 dels quals a Catalunya. L’imperi de l’emissora continua amb les ventes de “La Revista 40” (53.000 compradors catalans). Rockdelux té per la seva banda 8.000 lectors, 10.000 menys que Enderrock. Si analitzem les xifres sense matisos, l’univers dels 40 sembla que hauria de ser el far enmig de la foscor (de nou, 53.000 lectors no poden estar equivocats!), però si començem a aprofundir, veurem que els crieris periodístics amb els que elavoren la publicació no s’allunyen massa dels simple catàleg publicitari. Paradoxalment, tot i la seva aparent poca recupercussió, la influència d’una portada del RdL o de la publicació de la seva llista del millor de l’any sembla una referència a tenir sempre en compte…

Per cert, en aquest link pot saciar les més grans ganes de llistes: http://features.metacritic.com/features/2010/music-critic-top-ten-lists-best-of-2010/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s