Home

Veig a Ramón Rodríguez, el nom que hi ha darrera the The New Raemon, través de les enormes finestres de l’Hotel Pulitzer al centre de Barcelona amb Sergi A. Minguell, el director del documental “A propósito de Rodríguez” que s’ha estrenat aquella nit dins del festival de cinema documental Beefeater In-Edit. Li pregunto a Borja D. que està assegut al meu costat que què tal està la cinta i si realment aporta alguna cosa interessant. Li reconec que tinc una certa desconfiança sobre un documental sobre algú tan jove que tampoc ha tingut una carrera tan influent, tot i el gran èxit popular d’aquest seu alter ego The New Raemon, amb el que sobretot canta acompanyat d’una guitarra espanyola – a vegades també es fa acompanyar d’una banda que dóna múscul a la seva música, amb Ricky Falkner al baix i Ricky Lavado a la bateria -. Borja em diu que a la pel·lícula sobretot se’l veu cantar i que hi ha poc de la seva vida personal. Cosa extranya, penso, perquè precisament en un documental és on és pertinent que apareguin imatges que traspassin constantment la gairebé invisible línia entre la persona i el personatge. Tothom, sobre un escenari, és una mena de personatge, una versió més o menys histrònica d’un mateix i un documental hauria d’ajudar a descobrir què hi ha darrera d’aquesta dualitat (si és que al darrera hi ha alguna cosa interessant), com a element essencial del procés creatiu.

Al Ramon se’l veu tranquil a través del vidre. La barba ben retallada i frondosa, adherida com un tros de velcro, li dóna un aspecte de senyor madur però els ulls, petits, d’etern adolescent el delaten. Enmig del bosc barbut, sempre hi ha un somriure esboçat en un forat assoleïat…

En els camerinos del Círculo de Bellas Artes de Madrid, ara fa uns mesos, Ramon feia un repàs del càtering, indecís, passejant amunt i avall per l’habitació. Jo l’observava amb la curiositat de tenir a prop a algú que de qui valoro la sensiblitat musical i la valentia de cantar sol. I de qui – perquè no dir-ho? – n’he sentit tant a parlar i n’he vist tantes fotografies. Té cara de ser accessible, com un pare sempre atent al que les seves filles li volen explicar. Finalment agafa una poma verda i brillant i diu “una fruiteta sempre va bé abans de tocar”. I li dóna una mossegada amb ímpetu. Em mira i em somriu, el miro i li somric. Crec que amaga molts matisos emocionals darrera del somriure, sempre mig amagat entre la barba. En pocs minuts ens tocarà pujar al pis de d’alt i sortir a tocar com a convidats del grup Manos de Topo. Ens criden i ens preparem per l’actuació. Segons abans, darrera de la cortina de vellut del lateral de l’escenari, sí que el vaig veure inquiet: no deu ser fàcil sortir a l’escenari sense la protecció de l’escut-guitarra i, a més, cantar sense descollonar-se “Bailar pegados” a duo amb Miguel Ángel Blanca. Un cop el concert ha acabat, tots ens abracem eufòrics per haver-nos ensortit amb dignitat d’una cosa mig improvisada i encantats d’haver-nos conegut.

… Borja m’explica que al documental “A propósito de Rodríguez” s’explica que hi ha dos episodis determinants en la vida de Ramon Rodríguez: un accident de moto que el va deixar al llit durant dos anys i quan va saber que seria pare. I com això va afectar de manera inesperada la seva carrera musical. Per això, un cop s’ha deslliurat del pes de Madee, s’ha deixat la pell amb The New Raemon, com una mena de revenja a la vida. Penso en si la manera tan particular de fer encaixar les frases en les melodies té alguna cosa veure amb el que li ha tocat viure. I si la quotidianitat de transpuen les seves lletres són una mena de mirall del seu dia a dia. Penso en cançons com “Sucedáneos” i en “Fuera complejos”. A vegades les lletres li funcionen, a vegades crec que no, com tot a la vida, suposo.

Entren a l’hotel i Ramon saluda al Joan P., al Borja i a mi. “Te’n recordes de m… ?”, li pregunto. “Sí, sí”. I em torna a somriure suaument com quan va agafar aquella poma. Els ulls són com dos pinyonets. Ara, d’aprop, intueixo que està una mica desbordat per les circumstàncies, com un convidat a la força en una festa d’homenatge però alhora content pel reconeixement de tans anys rascant cordes de guitarra. Sergi A. Minguell sembla més còmode en aquest tipus de situacions i reparteix encaixades de mà amb fermesa acompanyades d’amplies rialles. Borja se’ls endú per entrevistar-los al fons del hall de l’hotel…

* pots llegir l’entrevista de Borja Duñó a director i músic AQUÍ

* Text inspirat per un article de Robert Hilburn sobre John Lennon.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s