Home

(Editorial publicada a Nativa.cat el 26/09/2010)

El cap de setmana passat va acabar una nova edició de La Vuelta a España amb victòria del ciclista sicilià Vicenzo Nibali. Feia més d’una dècada que un italià no guanyava la ronda espanyola, i feia també uns quants anys que el desenvolupament de la carrera no era tant emocionant amb canvis de líder constant, caigudes i ‘pàjares’ inesperades i ports inèdits. Haig de confessar que no m’he perdut ni una sola de les 21 etapes a la tele i que he seguit amb religiosa devoció les cròniques a la premsa el dia següent. Hi estava enganxada. Sempre m’ha atret l’èpica d’aquest esport, la voluntat de ferro d’uns esportistes que van al límit, amb aquells cossos cremats pel sol i modelats com sacs d’ossos a base de patiment sobre la bicicleta.

Els ciclistes són com són i els veiem com els veiem en part gràcies als cronistes esportius, que com sol passar, tenen una gran vocació per la literatura i per l’exageració. Tots ho sabem i ens agrada, i com afamats lectors de novel·la de fulletó, i seguidors de culebrots, ens tirem de cap a llegir i escoltar els que ens diuen. El periodista esportiu transmet i comunica passió, i els mitjans de comunicació viuen d’aquesta passió compartida amb l’audiència. Un bon exemple és l’episodi del passat  cap de setmana en que Leo Messi va rebre una entrada brutal al camp de l’Atlético de Madrid. Els guionistes no ho podrien haver relatat millor: han aconseguit treure la son i la gana a milers de persones fins que s’ha fet públic el diagnòstic mèdic i l’autor de l’entrada ha demanat perdó públicament. Més dramàtic, impossible!

Però tornem al ciclisme… El gran desplegament de mitjans que ha fet Teledeporte, TVE, per a transmetre La Vuelta ha estat menor que altres anys, però l’han suplit intentant ser creatius. Al ja habitual helicòpter i el periodista que fa entrevistes als directors d’equip des d’una moto, cada dia han portat convidats diferents al plató, han creat miniseccions, han deixat càmeres de vídeo als corredors per a que es gravessin, han potenciat la comunicació amb l’espectador via Facebook, etc. Tot aquest esforç em va provocar unes preguntes: seria possible algun dia un programa cultural a TVE amb el mateix desplegament de mitjans i transmissió de passió? És més, per què Johan Cruyff té una contraportada setmanal en un diari generalista i no la tenen ni Nando Cruz, ni César Manrique, ni Lluís Bonet Mojica, ni Carlos Boyero?

Al meu entendre, el periodisme cultural també està basat en la passió. En la passió compartida entre el que crea, el que ho explica i el que ho rep. I aquest procés hauria de poder-se transmetre amb la mateixa intensitat, perdoneu l’atreviment, que una retransmissió esportiva. Mmmmmm… com seria un programa de cultura amb l’estil de Zona Champions (TV3) o Punto Pelota (Intereconomia)?  Ànima, del Canal 33, segur que no. Personalment trobo que és avorrit, insípid i el seu presentador no és capaç de transmetre cap mena d’empatia. Crec que els espais que més s’hi acosten són Página2 (La2) i L’Hora del lector (C33), dirigits i presentats per dos tipus, Òscar López i Emili Manzano respectivament, als que els agrada parlar de llibres i es nota

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s