Home

(Article publicat originalment a Nativa.cat el 14/07/2010)

El passat mes de juny vaig assistir per primera vegada a un concert de Kiss. El meu cosí, gran fan del grup, em va alertar que “ja no tenen veu, però val molt la pena veure’ls”. Quan vaig comprar l’entrada no sé ben bé què m’esperava però l’experiència va ser molt més intensa del que hagués pensat. No només per l’aspecte musical sinó per haver estat en contacte directe amb una manera d’entendre la música que sempre m’havia mirat de lluny i per televisió: els concerts a grans estadis per a milers i milers de persones, un model que va viure la seva eclosió en el anys 80 i que sembla que encara sobreviu.

Kiss venien de fer sold out a Madrid al Palacio de los Deportes. A Barcelona no van omplir el Palau Sant Jordi però presentava un aspecte fantàstic. El muntatge era espectacular amb una gran coreografia de focs artificials, llums, plataformes que s’elevaven, músics volant per sobre el públic (de fet, Kiss són els pares d’aquest tipus de show). Unes pantalles gegants trasmetien en directe el que passava sobre l’escenari, cosa que produïa una situació paradoxal: el grup semblava que tocava més per les càmeres que pel públic, com si l’escenari fos un gran plató de televisió. Un dels fotògrafs que va estar al fossar em comentava dies després que Kiss saben molt bé que el que venen és imatge i es van passar el concert posant per a ells i llençant pues de guitarra amb el nom del grup a la gent de les primeres files. Reconec durant el concert vaig quedar enlluernadíssima per les llums, els focs, per la música a tot volum, que adquiria una nova dimensió, faraònica. Tot està pensat per a impressionar-te però et priva de la relació directa amb el músic, que per molta de la gent al Palau Sant Jordi es produïa a través de les pantalles. El xou es converteix en una mena de ficció on el músic repeteix el mateix concert que al dia anterior i fa les mateixes bromes (Kiss porten anys pronunciant les mateixes paraules en espanyol mexicà ja sigui a Barcelona o a Buenos Aires) i l’espectador ho sap i ho accepta. L’experiència com a espectador queda desdibuixada i només s’aguanta per la il·lusió de veure a un mite en persona. Tot i així reconec que poques vegades havia cridat tant en un concert, i això que el so era horrorós. La reverberació del Palau Sant Jordi és un infern – però va resultar ideal per amagar que el guitarrista Paul Stanley desafina en alguns passatges i ja no arriba als aguts – .

A mesura que han anat passant els dies, l’espectacularitat del muntatge es va anar esvaint en el meu cap deixant pas a moltes preguntes. I algunes decepcions. Quan era allà no em vaig adonar que el concert en si és un gran mercadillo on el grup ven productes i es venen a ells mateixos com un producte més (d’acord, fer una gira per estadis requereix una gran inversió prèvia, però…). Durant el concert, promocionaven el seu darrer disc d’estudi “Sonic Boom” amb imatges, com si fos un anunci de televisió. Stanley va treure a l’escenari tot els models signature de guitarra Washburn que té. I la que trenca al final del concert te la pots endur a casa signada si prèviament la reserves per internet. Si els vols conèixer en persona, ja no cal a colar-se en els camerinos: pagues 1.000€ i tens passi de backstage. Tot plegat, aquesta manera de seguir creant mercat i treure profit econòmic em crea moltes contradiccions. “Però què t’esperaves?”, em comenta un amic sorprès de la meva innocència. “Kiss porten venent-se com una marca des de sempre, de què et sorprens? Ja des dels 70 que porten comercialitzant ninots d’ells mateixos. I mai se n’han amagat”. És cert, és cert. Dec tenir una visió massa romàntica del rock’n’roll clàssic nascut als 70. Em costa associar-lo al negoci, a viure de la renda del passat sigui com sigui, al circ, al dels concerts massius en els que l’experiència musical queda sempre supeditada a altes factors d’espectacle, i la improvisació, allò orgànic, quasi desapareix. Kiss és rock’n’roll quan veig a casa les gravacions dels seus primers concerts. Vistos en directe, semblen una banda de tribut però, com deia el meu cosi, el que ja els ho ha perdonat tot, val la pena veure’ls.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s