Home

(Editorial publicada a Nativa.cat el 1/06/2010)

Sóc propietària d’un iPod Shuffle de color verd, el més petit, però fa un temps que he desistit del seu ús. El porto a sobre però rarament em poso els auriculars a les orelles i pitjo el botó de play. Ens han venut que els iPods, els mp3 o qualsevol reproductor digital de música són un fantàstic i moderníssim complement a la vida urbana i de fet mai fins ara havia estat tant fàcil anar arreu amb la música a sobre, però la realitat sonora de les ciutats és tant intensa… Almenys la de Barcelona. El trànsit, les motos trucades, el xiulet del metro quan es tanquen les portes, el bus, el mòbils usats com a altaveus públics, la gent,… tot es barreja amb el que intento escoltar i al final el que m’entra per les orelles és un poti-poti, una munió de capes de so, que més que fer-me gaudir, m’aliena i m’acaba desesperant. O sigui que he desistit, perquè sentir, sí que sento coses, però escoltar, escolto més aviat poc. Em desplaço amb una remor sonora de fons que em deixa orfe de tot, fins i tot de mi mateixa.  Com si em desconnectés. Durant un temps em pujava el volum en alguns moments clau dels meus trajectes urbans, com quan arribava el metro a l’andana o quan m’esperava poder passar en un pas de vianants, però tenia por de quedar-me sorda. També m’he preguntat molts cops si pel carrer haig d’escoltar un tipus de música determinat que permeti competir amb el so de la ciutat… No sé, alguna cosa amb molts greus, molt rítmica,… No sé, potser haig de treure l’iPod a partir de la mitjanit, quan la densitat sonora urbana és notablement inferior.

I ara que ja gairebé he renunciat a l’iPod observo a tota la gent que viatja al meu costat pel carrer, i em pregunto si també els passa el mateix que a mi. Què deuen escoltar i com ho deuen escoltar? A algunes se les veu gaudir, altres tenen la mirada perduda i circulen amb un cartellet de “no molestar” penjat al coll. Les veus físicament, però el seu cap està en un altre lloc. Deu ser el que busquem quan col·loquem aquests petits altaveus amb forma de botó dins de les nostres orelles, fugir pel motiu que sigui de l’exterior i sentir que som invisibles mentre duri el nostre viatge. No volem que ningú ens parli.

Un amic tècnic de so, un malalt de la tecnologia, em va recomanar que em comprés uns auriculars Sennheiser CX 6, que redueixen fins a un 90% el so extern. Porten com un afegit de silicona que s’adapta a la teva orella que fa un efecte de tap que aconsegueix aïllar-te de l’exterior. Navegant per la web oficial d’aquesta marca he descobert un enorme catàleg d’auriculars mai imaginats per mi. Hi ha una línia de productes pensada pel viatge, gamma alta, preus alts, que fa que t’oblidis que vas en un avió, en un tren o en un bus. Altres marques com Sony o Apple no són alienes a la dificultat d’escoltar música en les ciutats i també ofereixen models que fan compatible un disseny modern amb l’aïllament tan buscant, a preus tampoc no gaire assequibles. La tecnologia ens dóna eines pel nostre hedonisme il·limitat i per omplir com sigui tots els moments sospitosos de ser buits o morts, però l’aïllament excessiu – cal anar tot el dia endollats? – ens pot acostar a una invisibilitat no desitjada, a ser uns estranys per a nosaltres mateixos.

Encara no sé si em compraré uns auriculars aïllants com aquests, perquè potser el que menys necessito és l’aïllament. Mentre m’ho penso prefereixo entendre el desplaçament, el viatge físic, com una oportunitat de viatjar amb mi mateixa, de reconnectar-me amb les orelles obertes al món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s