Home

Lasse Marhaug by La Cautiva. Vic (Barcelona), Feb 2010Paal Nilssen-Love (bateria), Ken Vandermark (saxo tenor i clarinet) i Lasse Marhaug (electrònica), Fire Room, van finalitzar a Vic una gira europea de mitja dotzena de concerts, i a cada un dels concerts la música ha anat canviant. Sí, és una obvietat dir-ho, sobretot quan es parla d’una proposa totalment improvisada com aquesta, però prens més consciència del que suposa fer un concert d’aquestes característques quan són els propis músics, a través de la seva entrega sobre l’escenari i els seus encontres i desencontres, els que et mostren que cada nit és una lluita per fer encaixar totes les peces. La proposta de Fire Room és difícil, aspre, abrupta i inesperada com un mar encrespat. De fet el seu primer disc es titula “Broken Music” (Atavistic, 2008). No és que la música sigui tan abstracta que requeixi haver passar per un periode d’instrucció previ – sempre hi ha traços rítmics i melòdics als que un es pot agafar com un flotador – sinó perquè la presència del discurs electrònic de Marhaug, músic amb una personalitat potentíssima, tensa tant el diàleg entre els tres que en el temps que dura el concert no sempre aconsegueixen trobar-se per per poder construir alguna cosa en comú. Això provoca una certa inquietud a l’oient que assisteix en directe a una recerca gairebé al límit de part dels músics per trobar-se els uns amb els altres.

Nilssen-Love comentava amb sinceritat després del concert que en els primers bolos Vandermark no sabia ben bé què fer i que nit a nit ha anat descobrint quin era el seu paper. I a Vic va ser el d’intentar ser el contrapunt de l’electrònica i fins i tot posant-se al seu nivell d’intensitat usant la respiració circular per convertir-se en un pedal de so constant, com els feedbacks que usava Marhaug. En general va ser un concert de gran potència, de volum, en el que les tècniques exteses no van poder tenir gaire espai. El propi saxofonista explicava en una conversa posterior que el volum al qual toca la bateria i l’electrònica el condiciona, que voldria fer altres coses però que no pot. Entenc que davant d’aquestes circumstàncies Vandermark va decidir tirar milles i tocar com és habitual en ell: enllaçant melodies de poques notes que fan dibuixos rítmics que es van repetint insistentment, tal i com ho faria un percussionista o un guitarrista de rock buscant el riff perfecte. Això va provocar que entre les textures electròniques, denses i inesperades com una taca de pintura negra en una paret blanca,  i els ritmes trencats i plens de matisos, gairebé aleotoris, de la batería hi hagués un element constant i cíclic i potencialment melòdic que lluitava per encaixar en aquell context abstracte. A estones era desafiant per l’oient perquè tensionava la música a nivells brutals, a estones semblava que era una lluita inútil i que res encaixaria mai. Això, sí, l’entrega de Vandermark era total. Així com la dels altres dos, que volien cremar les darreres reserves d’energia en el seu últim concert. Hores després tots tres estarien volant cap a casa després de molts dies de gira.

Algú dels oients comentava que Vandermark no está dotat per fer melodies i que en un projecte com aquest, Marhaug i Nilssen-Love li guanyen la partida en imaginació i recursos. Pot ser, però segueixo pensant que el saxofonista té molt més llenguatge del que va demostrar en aquest concert. Em vaig quedar amb un regust una mica amarg, tot i que veure a tres músics construint música amb aquella entrega, suant, esforçant-se, és molt reconfortant i a un li venen ganes de donar les gràcies i aplaudir. Penso en com el músic ha de gestionar la seva pròpia personalitat quan toca amb altres músics, sobretot en el camp de les músiques improvisades on la promiscuitat és constant i la confrontació d’estils i personalitats està a l’ordre del dia. Un ha de tocar com sap i li surt en aquell moment (en funció del dia, del context, etc.) independentment dels músics que l’acompanyen, o ha d’intentar adaptar el seu llenguatge al context sacrificant potser els trets que el caracterítzen a un? S’ha de sempre personal o es pot ser també funcional? Què fa que un músic renunciï al seu estil? La música improvisada està plena de trampes difícils de detectar quan et mous en terrenys abstractes. Però l’abstracte per l’abstracte acaba per delatar-te… Bé, i ara encetaríem un altre tema que donaria per moltes més linies…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s