Home

(Publicat a “JAÇ” #20, juny-juliol 2008)

La discogràfica barcelonina Etude Records, amb tan sols dos anys de vida i set referències, s’albira com un fèrtil oasi musical amb vocació universalista per a les músiques sorgides de la improvisació lliure i els exercicis experimentals. Pau Torres, el pare del segell, ens parla des del Canadà, on s’ha mudat recentment, de com aquestes músiques, minoritàries, necessiten d’una orella encuriosida.

 La meteorologia extrema de Toronto, estat d’Ontario, Canadà, no ha tirat enrera a Pau Torres (L’Hospitalet de Llobregat, 1973) – guitarrista, músic pacient i experimental, home electroacústic, amb una destacada discografia en solitari (la majoria publicada a Testing Ground Records), amant del jazz, trompetista ocasional i muntador de puzzles sonors amb laptop – que fa pocs mesos va decidir canviar la humitat enganxosa i els fluxos constants de turistes caucàsics de Barcelona pel fred de la ciutat canadenca. Aquest hivern han arribat a temperatures inferiors als 30ª sota zero. “Toronto no té aquesta preocupació per ser un focus d’atenció per al turisme, i això s’agraeix si vens de Barcelona. Aquí he redescobert coses i costums com passejar, la tranquil·litat, prendre la fresca,…”, explica Torres. El nou context geofísic i mental li ha coincidit amb el reconeixement que Etude Records, el segell que el 2006 va posar en marxa de la forma més modesta, està recollint a nivell internacional. Llavors va ser un impuls agosarat. Ara és una realitat que es consolida poc a poc, i està col·locant Barcelona, enganxosa, turística, cosmopolita, novament en boca de molts com a focus musical d’avantguarda. Al Canadà, on ha establert la seva seu virtual, indret de territoris verges per explorar, aporten noves contradiccions: els óssos Yoguis no roben sandvitxos. “A més de dues hores de la ciutat, entres en terreny desconegut on fins i tot hi ha óssos que tenen la llibertat de destrossar-te! No em fa gens de gràcia… Però així un sempre té algun enemic a qui convidar a anar de càmping!”.

La discogràfica, que des de la seva primera referència s’ha especialitzat en propostes que neden en l’experimentació sonora, la improvisació lliure, l’electroacústica i altres maneres de passar el so pel sedàs de la inventiva, ha ajudat a donar veu, gràcies al boca a boca i a través d’internet, a una escena artística local que en aquest segle XXI s’està nodrint de sàlvia nova, però que porta dècades malvivint en situació d’economia submergida, al marge dels circuit jazzístics, però amb una certa complicitat per part del rock – és de rebut fer esment al camí obert per Víctor Nubla i Macromassa des del finals dels 70 i que segueix viu en l’esperit del festival de noves músiques L.E.M. -. A diferència d’altres realitats musicals més madures com l’escandinava, l’alemanya o la focalitzada a Nova York o Chicago, el jazz del nostre país encara no ha sabut enriquir-se dels recursos expressius i tècnics que aquestes propostes musicals més extremes fa anys que treballen i que fan evolucionar gràcies a la digitalització, el reciclatge vintage i l’accés popular al sofware musical. Etude Records es presenta com un arxiu sonor d’aquests experiments sonors. Alhora, a Barcelona s’hi couen coses gràcies a les programacions regulars – i internacionals – a càrrec d’iniciatives voluntarioses com les de Miscelänea, L’Ull Cec, Laboratori d’Improvisació MPB08, l’espai sonor TePeKaLeSOUND de L’Hospitalet de Llobregat (comissariat per Agustí Martínez) o el Col·lectiu IBA, que la passada primavera va organitzar el seu sisè festival Mínim de músiques improvisades. Tot i els avanços per normalitzar aquestes músiques, Torres puntualitza: ”hem de recordar que parlem de música experimental, amb tot el que comporta: poc reconeixement, pocs ajuts municipals – amb algunes excepcions -, poca difusió, pocs espais,…” La batalla esgota. “No podem estar tot el dia tirant pedres a un gran mur que mai s’enderrocarà”.

 HOMES SOLITARIS

Torres relata com va començar l’aventura d’Etude: “La raó que em va impulsar a crear el meu propi segell va ser rebre una demo del Mike Hansen. Em va agradar molt i vaig creure que era un disc que havia de ser escoltat per la gent. En aquell moment tenia alguns calers i vaig decidir fer-ho, sense cap mena de coneixement de la feina que suposava i de l’univers tan malèvol que suposa la indústria discogràfica…”. Aquest disc de guitarra i percussió del canadenc va veure la llum el 2006 sota el títol de At Every Point. Un any després, l’hospitalenc Jose Luis Redondo publicava la que és un de les darreres novetats del catàleg: La Response est aux pieds, una col·lecció d’improvisacions lliures fetes amb una Dobro i tota mena de guitarres grans i petites: “la proposta del Pau va ser que féssim una cosa com molt sincera i crua”, comenta Redondo. “Així que més que buscar una producció molt elaborada, el Pau volia aconseguir la simplicitat que et dóna el fet de jugar a buscar coses amb cada instrument i que això quedés plasmat en les gravacions. Crec que era un punt de partida molt interessant. D’alguna manera és jugar sense xarxa, sense cap tipus de trampes d’estudi. És un risc, però té un cert atractiu perquè és una altra manera de produir música”. Un procés molt íntim i solitari, com el dels mecanismes de resistència del corredor de fons. L’acordionista i poeta sonor portuguès Alfredo Costa Monteiro, que a Etude publica Épicycle (2008), també se sent atret per aquesta experiència tan individual: “en solo puc fer coses més precises que en duo perquè no m’he adaptar a ningú. En solo només he de fer un compromís amb mi mateix. Jo puc actuar com generador, filtre i donant del so. És un procés més intern”.

En conjunt, les set referències publicades per Etude Records han estat el resultat de set processos d’introspecció de set músics amb els seus respectius instruments que accepten amb gust el repte de fer música des les lleis físiques de la música, herència directa tant de les experiències de la música concreta de Pierre Schaeffer, el minimalisme de John Cage i l’electroacústica de Karlheim Stockhausen, com de les bogeries instrumentals dels Art Ensemble of Chicago o la free music de Derek Bailey. Set solos que el responsable de la discogràfica, més que musicals o tècnics, qualifica d’”humans”. Als treballs ja esmentats de Hansen, Redondo i Costa Monteiro cal afegir-hi el del saxofonista Agustí Martínez (Are Spirits What I Hear?), el del percussionista polac Tomasz Krakowiak (La Ciutat ets tu), el del guitarrista barceloní Ferran Fages (Cançons per un lent retard), i el de l’apàtrida Lngtché (Music for an untitled film by T. Zärkkpof), darrera del qual s’amaga el propi Pau Torres com a intèrpret d’aquesta falsa banda sonora que navega per tots els colors possibles del soroll.

“Sóc conscient que el material editat a Etude és força difícil d’acceptar per la gent no acostumada a aquest tipus de música”, comenta el responsable del segell, que alhora critica la falsa intel·lectualitat que rodeja a d’aquestes músiques i que ve alimentada per alguns cercles i periodistes especialitzats. De la mateixa manera, però, hi ha també veus que consideren que la música experimental, la que busca la musicalitat en el sorollisme per exemple, va en contra de l’oient, com un acte d’agressió. “És una simple qüestió d’educar les orelles! Desgraciadament acceptem coses més dures a nivell visual que auditiu. El soroll molesta però veure art contemporani és interessant i veure cadàvers per televisió és informatiu… S’han d’obrir les orelles i deixar-te envoltar per l’experiència. Són simplement discos. Música. I a més, hi ha harmonies i ritmes, però interpretats de manera diferent i personal”.

 ————————————————————————————————————————————–

4 MINIENTREVISTES

#1 Música pirata: Alfredo Costa Monteiro (Oporto, 1964)

El disc: “Épicycle” (Etude Records, 2008) // Una gairebé trentena de referències discogràfiques en dues dècades d’experiència musical li han donat a Alfredo Costa Monteiro un reconegut ofici d’orfebre de les freqüències, ja sigui tocant l’acordió, la guitarra, el tocadiscos o manipulant tot tipus d’objectes. Épicycle, el seu vuitè disc en format solo, és el resultat d’un precís treball d’estudi mitjançant veus processades per ordinador i convertides en soroll pantanós. Extrema sessió de musicoteràpia.

La veu: “Buscava la musicalitat de la veu en sí, de la veu com a timbre, de la veu manipulada, tallada, mesclada,… Si necessito un so greu, ho aconseguiré manipulant-la i no d’una font externa. Però en el fons és un treball molt simple. Ja et dic, a Épycicle he utilitzat tres efectes: la distorsió, el pitch i un una mica reverb. Res més.”

Experimentació: “Crec que això és un recerca constant i el dia que ho trobi ho deixaré. El que m’impulsa a fer art són moltes coses: angoixa, resistència,…”

Ornette: “El primer disc que vaig comprar va ser un dels dos volums de Golden Circle del trio d’Ornette Coleman, amb Charles Moffet i David Izenzou. Vaig al·lucinar! Tinc els meus dubtes sobre el jazz actual… No m’interessen les vies que no integren en el seu saber fer tot el que ha tingut lloc abans. El que dic és que no pots tocar bebop saltant-he 60 anys d’història del jazz. Un grup de be bop que només ha escoltat bebop, no m’interessa: per això vaig a les arrels i ho puc trobar millor”.

La quarta paret: “Hi ha crítiques que diuen que el soroll és agressiu amb el públic… però des de quant el públic està atrapat? Què no pot sortir de la sala? És una qüestió que es planteja sovint a músics que treballen amb el soroll i el volum. Jo no penso en el públic… Perquè no es pots tenir un compromís amb una cosa desconeguda. Qui és el públic? No sé qui és! És un compromís absurd.”

Soroll: “Jo ho discutiré sobre això perquè per mi sí que és música. La musicalitat existeix en tot”.

 #2 Veterania psicofònica: Agustí Martínez (Barcelona, 1960)

El disc: “Are Spirits What I Hear?” (Etude Records, 2007) // Agustí Martínez tenia molt clar que el seu primer treball en solitari no seria fruit d’una efímera sessió d’improvisació, sinó d’un profundíssim estudi del saxo alt, i com a conseqüència, d’ell mateix. A través d’slaps, harmònics i multifònics, notes percutides i altres tècniques de prestidigitador intenta – amb resultat desigual, però – atrapar l’essència de l’expressió. “Prefereixo la obra visceralment emocional, amb els seus dubtes i contrasentits”, assegura.

Noces d’argent: “De sobte et trobes amb un instrument que fa 30 anys que estàs amb ell i tocant pràcticament a diari, descobrint, mirant coses,… I, és clar, hi ha tota una relació, una cosa que només coneixes tu! En aquest disc volia que tota aquesta relació estigués aquí. Els temes van sortir bastant ràpid. Com mai he deixat de fer coses jo sol, tenia clar el que volia fer”.

Outsider: “[fer aquest disc] era un risc perquè ningú em coneix: jo no vaig estudiar ni al Taller de Músics ni a L’Aula,… No tinc relació amb aquesta escena”.

Són esperits el que sento?: “En el disc hi ha una cosa fonamental: què passa dins de la boca. Has de fer un feina estudiant l’instrument, com influeix la canya que uses, què passa quan bufes o xiules directament a l’embocadura… una feina sobre el que està sonant ja dins de la boca. És com la part més intima del nostre instrument. Són coses que ningú veu”.

Kientzy: “Em fa gràcia perquè la gent sempre parla de John Butcher però l’intèrpret per antonomàsia és Daniel Kientzy que té un tractat sobre 100 maneres de tocar el saxòfon i com s’escriuen aquestes maneres…. I de la banda del jazz, les meves influències més clares són Anthony Braxton i la gent de la ona Chicago. La cosa del free jazz de debò, com els Art Ensemble of Chicago”.

Jugar al solitari: “M’agraden molt els solos d’instruments en general. A casa tinc molts discos de solo de contrabaix, d’oboè o del que sigui… Trobo que estem massa acostumats a la cosa harmònica i el fet de tocar un instrument en principi no harmònic és una cosa que m’interessa molt. En el cas del saxo hi ha un esforç físic que té el seu què. A més, has d’estar concentrat tota l’estona… Suposo que és com un repte”.

#3 A galop pausat: Ferran Fages (Barcelona, 1974)

El disc: “Cançons per a un lent retard” (Etude Records, 2007) // Diu que ha estat amb els anys que ha après a deixar que la música respirés, a usar el silenci. El segon disc a guitarra solo de Ferran Fages – també músic d’electrònica i manipulador de tocadiscos i objectes varis – inspira i expira de forma delicada però punyent. Esdevé un pas endavant respecte l’electrificat A cavall entre dos cavalls (Creative Sources, 2004), on ja mostrava grans dots per encabir l’energia en unes poques notes texturitzades.

Cançons: “Tenia ganes de treballar amb una guitarra acústica, investigar, canviar l’afinació, treballar amb el timbre, les cordes, la ressonància, veure com produeixen harmònics. Treballar les possibilitats tímbriques i físiques. I a partir d’això construeixo les meves melodies. M’interessa molt això, sí. I vaig afinar la guitarra cromàticament, en comptes de a quartes”

Feldman: “Volia trobar com el meu llenguatge, el meu so amb un instrument tant massificat, tant mastegat i tant saturat. En aquells anys [en què vaig deixar de tocar] vaig descobrir guitarristes com Tako Sugimoto, Loren Mazzacane Connors, Jim O’Rourke,… Però no van ser guitarristes els qui em van encendre la bombeta, sinó Albin Lucier i Morton Feldman. Ells em va despertar una curiositat insòlita fins aquell moment”.

Respirar: “No sé perquè es diu que ser un virtuós de la guitarra és qui toca més ràpid, quan crec que tocar lent és molt més difícil, sinó el més difícil, perquè és una qüestió de física mental”

Unir els punts: “En el meu cas la paraula improvisació no té molt de sentit, sinó que ho veig com que hi ha unes parts obertes, que en el fons estan més o menys pautades. Tinc unes estructures on hi ha coses marcades i altres aspectes com el tempo estan oberts però a la vegada tancats fins on han de ser. També és un repte: tenir uns punts fixes i buscar com unir-los i veure què està passant allà, què és el que dóna sentit a allò, quina és la relació entre la música i tu, i et posa en un estat de concentració que és el que busco. Cadascú es busca els seus estímuls. El Xavier Maristany amb Koniec tocava estant-se pixant perquè així mantenia el nervi!”

#4 Cowboy inquiet: José Luis Redondo (L’Hospitalet de Llobregat)

El disc: “Les response est aux Pieds” (Etude Records, 2007) // El so metal·litzat amb reminiscències del bluegrass de la guitarra Dobro, rascada amb aspresa i desordre, puntejada i tocada amb slides trencadissos, vertebra aquest debut de Jose Luis Redondo, guitarrista tot terreny, exmembre de Le Diablo Mariachi i Silence (en ambdós grups va coincidir amb Pau Torres i Agustí Martínez). La música navega irregular però incisiva per tota mena de terrenys i textures, silencis i harmònics tensos. Un blues desbarat tanca el viatge.

Lliure: “De fet, en el disc tot són improvisacions. No hi havia cap tema estructurat abans de tocar, no hi va haver assaigs. M’agrada aquest grau d’imprevisibilitat. És que jo també veig la vida així!! Aixecar-me cada dia i tenir clar el que passarà, m’avorreix una mica. També és cert que et pots equivocar més vegades, però en la música moltes vegades els errors són el millor que et pot passar: t’obren portes a on tu no esperaves!”.

Metamúsica: “Va ser un procés de poc a poc anar-me guardant coses a dins que volia expressar d’una manera i que no expressaria amb cançons ni amb projectes que poguessin ser més assequibles. La manera que he trobat ha estat a partir de l’experimentació amb els sorolls, els jocs,… Intentant fer música des de dins de la música”.

Kandisnky: “M’apropo a la pintura quan toco, a Kandinsky per exemple, a teories més pictòriques que musicals. A vegades em surten influencies de llocs que són moltes vegades de llibres que he llegit, de pel·lícules que he vist, que de música que he sentit. Que hi hagi una mica de sinestèsia no passa res!!”

Toronto: “Molts dels noms dels temes del disc venen dels mesos que vaig passar a Toronto. Era curiós: un dia estava tocant funky en una jam session i tres dies després estava donant un concert amb algú de la jam fent musica experimental. La gent està molt més oberta a ficar-se en histories que no els són properes. Suposo que té a veure amb el concepte que es té del músic i de la música. Allà hi ha un respecte brutal pels músics. Aquí moltes vegades et diuen: sí, fas música però de què treballes?”.

Deconstrucció: “Vaig estar un temps tocant jazz, però he de dir que m’avorria una mica. Quan tocava estàndars de jazz els començava a desmuntar i ningú no em seguia perquè no entenien el que feia…”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s