Home

(Publicat a la revista “JAÇ” #11, juny 2006)

Jac_Chicago11A mitjans del 90, a la capital de l’estat nord-americà d’Il·linois es va gestar una riquíssima escena de música underground, en la qual el saxo Ken Vandermark i el trompeta Rob Mazurek encapçalaven els projectes de jazz d’avantguarda. Passo uns dies a Chicago per viure què queda d’aquella escena i em trobo amb una ciutat dura, plena de ghetos i gent treballadora però amb un historial musical per descobrir: del blues elèctric al free jazz visionari.

PRIMER DIA

Eclecticisme urbà. Al plat hi ha un parell de pancakes amb forta olor a mantega, tires de bacó recremat i sirop d’arç – molt comú a Chicago per la proximitat amb el Canadà – que ens acaba de servir una encantadora big lady de galtes rosades i pell alletada. Una cambrera veterana. Per beure, aigua tèrbola també coneguda com “cafè”. De fons sona una cançó country de la ràdio. A la barra, un home d’uns 50 anys mal portats amb texans, anorak i gorra beu en silenci una cervesa tot i ser les 10 del matí. A la taula del costat dos transvestits molt maquillats i vestits amb xandall parlen a gran volum de les seves aventures nocturnes. A fora fa un dia ennuvolat. El repte és deixar el plat net. En el mateix carrer hi ha dos botigues de mobles de segona mà, una llibreria destartalada, una barberia i un supermercat obert 24 hores amb les finestres enreixades. A l’altra acera, hi ha un restaurant Thai i un parc mig abandonat. Passa un cotxe tot terreny amb una enorme bandera mexicana penjada al capó. És el dia de la Independència de Mèxic i a Chicago hi ha una gran comunitat de mexicans que ho celebren sense complexos. Em desconcerta tanta varietat en tants pocs metres quadrats i tinc la sensació que hi ha lloc per a tot i per a tothom en aquesta ciutat…

Des del barri de Loyola, a la zona nord, em dirigeixo al 2621 West de Belmont Avenue on estan els estudis de gravació Electrical Audio, propietat d’Steve Albini, el pare del so cru i directe que caracteritza el rock alternatiu nordamericà – és famós pel seu treball amb el grup Nirvana – i alhora un dels responsables que Chicago sigui avui en dia una ciutat a tenir en compte per tothom que vulgui gravar un disc. Altres mestres de les pistes de la ciutat són John McEntire, productor i membre del grup de postrock Tortoise, propietari de SOMA Electronic Music Studios i Jim O’Rourke, peça clau del rock experimental i la música contemporània actual.  

Dave Rempis. A Electrical Audio tenia una cita amb Dave Rempis, saxofonista de 25 anys que gràcies a la vareta màgica de Ken Vandermark – que el va reclutar pels seus Vandermark 5 fa uns anys – ara està despuntant com a solista amb veu pròpia amb una forma de tocar basada més el ritme que en la melodia, convertint el saxo en un instrument de percussió. Li agrada com grava Albini i també com ho fa el seu company a la banda de punk rock Shellac, Bob Weston, que treballa sovint amb formacions jazzístiques, com amb els Free Music Ensemble. Rempis volia informar-se de les tarifes i conèixer els estudis.

Xerrem de forma distesa i m’assegura que Chicago és una bona ciutat per ser músic o artista. “Potser si la gent anés robant bolos i tal, com passa a Nova York, seria diferent. Allà hi ha molta competència i és molt més car viure-hi. I així que un dels avantatges que té viure en una ciutat com Chicago és que no cal que dediquis tant de temps guanyant-te la vida i pots dedicar més temps al teu art”.

El saxofonista m’apunta en un paper el bar on tocarà aquella nit a duo amb Tim Daisy, també bateria a Vandermark 5. Llegeixo: “Bar Hotti Biscotti. 3545W. Fullerton St. 11 pm”. No gaire lluny d’on estàvem. Em confessa que el que fan amb Daisy és improvitzar i punt. “No planegem res, tan sols toquem. Sé que no és res nou, però crec que el que fem diferent és que normalment arribem a un punt en què sembla que fem composicions”. Apostar al 100% per la improvització forma part de la tradició jazzística de Chicago?, penso en veu alta… “En aquesta ciutat, cal trencar d’alguna manera amb els que t’han precedit buscant tenir una veu pròpia i alguna cosa per explicar. Aquesta és la tradició”. Diu que li encanten “solistes ben sòlids” com Eric Dolply o Ornette Coleman i que en el seu cas, ha après a ser lliure com a intèrpret tocant amb tots els músics diferents que ha pogut. “Per aquí venen molts músics noruecs i suecs!”, i m’anomena a Paal Nilsen-Love i Ingebrigt Håker Flaten (Atomic) i al saxofonista Mats Gustafsson – “Aquesta és la gent que fa que els d’aquí tinguem l’oportunitat de tocar més i millorem el nostre nivell. És com si es creés una comunitat internacional de músics. Crec que és un fenomen molt interessant!”

Abans d’acomiadar-nos em dóna una copia del disc del seu darrer projecte: The Rempis Percussion Quartet, amb dos bateries, i em recomana que em passi un matí pel Velvet Lounge, al South Side, el local regentat per Fred Anderson, una llegenda viva del free jazz a Chicago molt vinculat amb l’AACM (Association for the Advancement of Creative Musicians), creada als 60 per donar suport als músics negres compromesos amb la causa racial. Cada dia de 10 a 11 del matí hi assaja amb el seu saxo tenor als seus més de 70 anys.

SEGON DIA

Breu historia de la ciutat del vent. Viatjo en la línia blava del metro. Baixo a Damen, a Wicker Park, on es respira modernitat i disseny i es troben les millors botigues de discos, com Reckless Records. En una pausa em bec un cafè amb llet el triple de gran i d’aigualit que els de Barcelona. Ecs! Segueixo en metro fins al Downtown, el centre econòmic i comercial de Chicago mentre llegeixo en una guia que l’índex d’immigració és del 74%, que s’hi parlen unes 110 llengües diferents i que la ciutat està estructurada en barris racials. Que sobretot hi ha afroamericans, ucraïnesos i originaris de l’Europa de l’Est, irlandesos, italians, asiàtics i mexicans. Ha estat sempre la manera com els nouvinguts s’han establert a la ciutat en les constants onades migratòries que rep des que els europeus hi van arribar en massa a mitjans s.XIX. A partir dels anys 20, van ser els afroamericans provinents del delta de Mississipí els que van repoblar la ciutat i van portar amb ells els càntics rurals de lletres en forma de cròniques personals que es convertirien en el que avui en dia coneixem com a blues. A Chicago, el blues també es va electrificar anys més tard gràcies a músics com Muddy Waters, que també ajudà a convertir la ciutat en una de les capitals de gènere. L’oportunitat que oferia la ciutat per guanyar-se la vida com a músic, va fer que, paradoxalment, el jazz de Nova Orleans es desenvolupés a la ciutat de la mà de músics del sud que hi tocaven sovint com Jelly Roll Morton o Louis Armstrong. La convivència de músics de vàries procedències i estils va donar lloc al que es coneix com a “jazz de Chicago”, on la improvització i la integració de diferents tradicions musicals tenien un paper clau. Així que… la meva primera visita a Chicago la faig amb la idea, no sé si correcta o no, que des de llavors, aquesta manera sui generis de tocar, també relacionada amb un perenne esperit llibertari, ha creat una escola de fer música que tant es pot aplicar al free jazz reivindicatiu dels Art Ensemble of Chicago i els músics relacionats amb el col·lectiu proafroamericà AACM, al neobop de grups com els Chicago Underground Trio i Quartet, a bandes de postrock com Tortoise o Gastr del Sol, fins i tot de rock més mainstream com Wilco… Arribo a la parada de Clark.

Des de la última planta de la Torre Hancock, la ciutat es veu com una infinita urbanització i el llac Michigan sembla un mar. A terra ferma, veig com es mou el Loop, metro aeri que recorre la zona sustentat per enormes bigues de ferro fa que enmig de la ciutat hi hagin ponts i racons ideals per rodar persecucions policíaques i baralles de gàngsters. En varis carrerons descobreixo pizzeries i tratories que inclouen un plus – l’anomenat “cover” – en el menú per l’actuació musical. A la zona sud passo per davant del Koko Taylor’s Celebrity i el Buddy Guy’s Legend, on encara pots veure actuar als seus respectius propietaris, mítiques figures del blues.

Aquella nit vaig dormir a Loyola, on el vent xiulava molt i molt fort.

TERCER DIA

Visita a l’underground. El menú del migdia va consistir per segona vegada en un copiós burrito amb guacamole i “cilantro” picat en una taquería mexicana. Al capvespre, un grup de tres sobrevivim al viatge en taxi conduït per un paquistanès suïcida i ens plantem al 1035 North Western Avenue on està l’Empty Bottle, un dels temples de la música underground de la ciutat del vent. Aquella nit s’hi celebrava la segona jornada del festival “Adventures in Modern Music” organitzat per la revista WIRE. Els plats forts de la nit eren The Red Crayola i Mandarin Movie, el projecte de jazz i hard core del multifacètic Mazurek. Abans tocaven un grup de hip hop i un de música experimental que tan sols fan fer un tema de 25 minuts de durada. Tots comentem sorpresos el fet que en un mateix festival convisquin grups tan diferents i que l’audiència assisteixi religiosament a totes les actuacions.

Rempis m’explicava fa dos anys que Vandermark sol tocar cada dimarts a l’Empty Bottle i que fa un temps eren ell i el periodista John Corbett qui s’encarregaven de part de la programació. Ara, el saxofonista gairebé sempre està de gira i l’activitat jazzística de la sala ha baixat, així que altres locals com el Hungry Brain estan prenent el relleu. Fins i tot l’històric Velvet Lounge té greus problemes econòmics i està buscant un nou emplaçament. “En els darrers anys hi ha hagut com un punt d’inflexió en l’escena de Chicago”, em va comentar. Les noves generacions, com ell, estan trobant nous locals i nous segells discogràfics. El que necessitaven, però, eren mitjans de comunicació disposats a parlar d’ells.

Al final de la seva actuació Mazurek es barreja entre el públic, cosa que aprofito per intercanviar unes paraules amb ell. Em pregunta què m’ha semblat el concert – sincerament, va ser com un cop de puny a l’estómac. Brutal i excessiu – i m’explica que al dia següent viatjava a Les Canàries a tocar.

QUART DIA

L’ombra d’Al Capone.Rob Mazurek té tan poc glamur físicament!! Però per això mateix és tan “chicago” per mi, perquè quan el mires podria ser tan sols un tipus esperant l’autobús…” La frase me la deixa anar Paul Olson, periodista musical i col·laborador dl portal Allaboutjazz.com. M’havia suggerit que ens trobéssim al Green Mill, al barri d’Uptown, en la cruïlla entre Broadway i Lawrence, un dels locals mítics de la Windy City. Ens prenem una cervesa a la barra, la mateixa barra on s’hi havia assegut des de Frank Sinatra a Al Capone, ja que durant els anys de la llei seca el club era un dels seus llocs preferits i el va convertir en un encobert punt de tràfic de begudes alcohòliques. En el viatge de tornada llegiré a la publicació Chicago Jazz Magazine que darrera de l’escenari existia una porta secreta darrera de la qual hi ha havia un túnel que donava a un magatzem on hi havia tota la mercaderia. També descobreixo que allà hi ha actuat Billie Holiday, Benny Goodman, Ben Webster. 50 anys més tard ara ho fan noms com Patricia Barber, Kurt Elling o Chucho Valdés.

M’apunto tres comentaris que fa Olson. Un: que a Chicago hi ha com dos grups de músics, la “part blanca” i la ”part negra”, que gira al voltant de l’AACM, els Art Ensemble of Chicago i la sala Velvet Lounge. “Però no hi ha cap problema de racisme, eh?” Diu també que intenti escolti alguna cosa de Nicole Mitchell. Dos: que el millor del nou jazz sorgit de la ciutat són els músics, que tenen una mentalitat molt oberta. Olson hi troba moltes influències de la música rock i punk. “Fixa’t en el disseny dels discos de jazz. Semblen com de rock independent, oi?” Hi estic d’acord. I tres: “Què per què la majoria de músics joves de jazz són blancs? Crec que no podem subestimar l’enorme poder d’atracció que té avui en dia el hip hop”.

Després de la trobada, un sobtat xàfec m’impedeix poder anar a visitar la casa on vivia Al Capone.

Agafo el bus per tornar a l’Empty Bottle. Em baixo en una parada equivocada i he de caminar més d’una hora per arribar a la sala. Pel camí, recorro un barri de majoria negra amb moltes xaboles i jardins plens de males herbes, un campus universitari amb jugadors de futbol americà entrenant, una petita Cuba i assisteixo a un robatori en una benzinera. La resignació del botiguer em van donar a entendre que no era la primera vegada que li passava. Llavors vaig recordar el que havia llegit en una guia: “Tot i que els índex de violència i criminalitat són cada vegada menors a Chicago i que els carrers poden sembla amistosos, és millor que no intentis dormir-hi mai”.

Entro a l’Empty Bottle amb el permís del guarda de seguretat, a qui li dic que venia a fer – mentida – una entrevista. Al hall em topo amb una paradeta de discos sobre una taula de billar. Després de mirar el material i preguntar preus, descobreixo que l’encarregat n’és Kurt Kelinson, amo i senyor del segell Atavistic, responsable de que es reeditin discos de Peter Bröztman i de donar a sortida a gran part del jazz raro que es produeix a Chicago. “Ja veus, sóc jo i els meus discos! Aquesta nit he deixat la dona i els nens a casa…” Em presenta a la seva ma dreta, Cale Arthur, un baixista amateur amb pinta de cowboy. Ell a la vegada m’introdueix a Bill Meyer, periodista de Magnet i del Chicago Tribune, entre altres, i aquest fa el mateix amb a Tim Daisy, del qui ja havia sentit a parlar. Quan li dic que sóc de Barcelona es desfà en elogis cap a la ciutat, el menjar i com de bé es porten els de la promotora catalana Arco y Flecha. Per la sala reconec membres de Tortoise.

Arthur m’explica detalls del seu segell que és part de la infrastructura que necessita una escena per néixer i créixer i viure. M’anomena més discogràfiques de Chicago importants: Okka Disc, Delmark, Thrill Jockey, Chess, Mesa Records, Jacket Potatoes. “Hi ha una gran tradició de segells”, assegura. “Aquí no es guanyen diners! Ja! Però en el mercat hi ha lloc per tothom. És un repte perquè no hi ha molta gent disposada a donar una oportunitat a aquests discos…” Mentre parlem es ven un dvd d’una simfonia amb guitarres elèctriques de Glenn Branca i cds de Bröztman. Tim Daisy s’afegeix a la conversa: “… però en una ciutat com Chicago és molt important no tornar-te gandul. Perquè com que no hi ha gent que t’estigui robant bolos i tal, és més fàcil relaxar-te i creure que tot va bé, però t’has d’espavilar i posar esforç en fer coses noves. A Nova York no tens temps de relaxar-te perquè sinó sempre hi haurà algú que ocupi el teu lloc. A Chicago pots ser músic full time sense haver se tenir una altra feina a part. No sé si això facilita la creativitat o que aquí és faci un jazz més lliure, només puc dir-te que aquí hi ha un context molt positiu a Chicago per als grups de creació. La clau està en trobar un equilibri entre mantenir-se motivat i no ser massa competitiu…” Em confessa que és fan de Rashied Alí i que està fent classes de música africana. Ara sí: em ve a buscar el noi de seguretat. És hora de marxar, glups.

A fora espero l’autobús nocturn. A la parada hi ha una dona negra amb un mocador al cap i carregada amb bosses de plàstic plenes. El vent comença a bufar fort i cauen quatre gotes. Ens miren amb cara de circumstàncies i em sembla entendre que remuga alguna cosa com que no te’n pots fiar ni del vent ni de l’autobús.

  ** LA CRIDA DE CHICAGO **

JEFF PARKER

El guitarrista és un dels músics que millor representen la versatilitat i l’avantguarda del so Chicago. Tant explora en el jazz d’avantguarda de Chicago Underground, el jazz fusió d’Isotope 217 com en el postrock de Tortoise o es converteix en un solvent sideman per a Josua Redman.

Chicago és una ciutat de músics treballadors. És un dels pocs llocs en els EEUU en què un músic pot viure de la música sense haver de sortir de la ciutat. A Nova York la gent ha de marxar a San Francisco o LA. Però a Chicago es dóna la combinació de que no és una ciutat tan cara i que hi ha prou feina. Pots entrar en un club i aconseguir un bolo tan sols parlant amb el propietari! No has d’estar en una agència de contractació i coses així per tenir bolos. Aquí hi ha molta tradició de free jazz que va començar amb gent com Sun Ra, després es va crear l’AACM i en van sortir els Art Ensemble of Chicago, Anthony Braxton, Henry Threadgrill, Muhal Richard Abrams, Fred Anderson,… Així que els músics d’ara fan més o menys el que sempre s’ha fet. Però em sap greu dir que la nova generació més jove de músics no és tan oberta com la meva generació. Quan em vaig mudar a Chicago el 1991, el barri de Wicker Park és on es concentrava tota l’activitat musical de Chicago. Entraves en un bar o un cafè, coneixies gent i parlaves i acabes quedant per tocar algun dia. Així vaig conèixer a la gent de Tortoise, perquè Johnny Herndon, un dels bateries, em va sentir tocar amb músics de la New Horizon Ensemble. Jo ja estava llavors dins de l’AACM. Crec que això ja no passa amb els músics joves. Els que estan en l’escena free jazz són tipus molt puristes. I els que fan rock, només fan rock. Abans, a mitjans dels 90 tothom tocava amb tothom. Jim O’Rourke estava per allà i tocava amb mi i amb altres tios de Tortoise i es feia de tot. Per mi el jazz i el rock són una sola cosa i en la historia de la música hi ha moltes bandes de rock que han estat influenciades pel per gent com Coltrane, Albert Ayler, Ornette Coleman, com els Sonic Youth o els Velvet Underground. Mirar-te les coses intentant establir categories és com limitar la creativitat artística… El que has de fer és tocar i prou”.

MATTS GUSTAFSOON

El suec, deutor de Peter Bröztman i un dels saxofonistes amb més renom dins el camp de les músiques improvisatzades amb més 80 gravacions fetes , forma part del grup de músics escandinaus que mantenen una estreta relació amb Chicago on hi toquen molt sovint.

Vaig arribar per primera vegada Chicago el 1994 quan hi havia una escena que estava començant: hi havia estudis de gravació, grups de post-rock, els estudis de producció, Ken Vandermark s’hi va mudar, John Corbett muntanva concerts. Hi havia molt músics, clubs petits, segells, la cosa estava bullint! Era una escena fantàstica. Ara la cosa és diferent, segueix sent una bona escena però sense aquella energia, tot i que hi ha nova generació de músics, entre 20 i 25 anys, com Dave Rempis i companyia, que cal no perdre de vista. Ara comença com una segona onada. Als 90 Chicago era el centre de la música creativa, perquè la mescla entre les músiques improvitzades, el postrock, i la música experimental va donar lloc a una sola música. En aquella època jo vaig fer un disc amb Jim O’Rourke, per exemple, on també estava Thurston Moore [a Sonic Youth]. Com a músic, has de ser obert, reptar-te a tu mateix i posar-te en situacions en les que creus que pots fer alguna cosa nova. Odio sentir-me com atrapat en alguna cosa ja sigui free jazz o no. Necessito fer música que em faci sentir insegur de com serà. Per això necessito tocar amb gent que em pugui sorprendre’m. Aquesta és la clau en la música creativa. Si vols tocar sobresegur, millor que et quedis a casa. I en aquest sentit l’escena jazzística avui en dia és molt poc interessant perquè és com si topés sempre contra la mateixa paret. Falta creativitat. Crec que en la música electrònica o en el rock hi ha gent més oberta que en el jazz”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s