Home

(Publicat a la revista JAÇ#15, juliol 2007)

Des de Chicago Ken Vandermark s’ha obert camí com a revolucionari de l’escena jazzística internacional amb una actitud underground i iconoclasta que molts voldrien per a les seves bandes de rock. Influenciat tant per Ornette Coleman com per John Cage, el saxofonista s’alça com un far a seguir en un corrent musical propi del segle XXI, que es basa en el jazz però que algunes veus ja apunten que viatja més enllà. El mes de maig va visitar el Festival de Jazz de Vic al capdavant dels energètics i elèctrics (((Powerhouse Sound)))

Diu el crític musical anglès Stuart Nicholson al seu llibre Is Jazz Dead? (2005), on analitza la situació del jazz contemporani, que “en els darrers temps el repte per als músics de jazz encara continua sent reinventar la música de manera que sigui rellevant en l’època a la qual pertanyen”. Si repassem la història del jazz, sembla innegable que forma part de la seva naturalesa –així com la dels gèneres musicals en general i la d’altres arts bastards com el cinema– absorbir influències externes que hi aportin noves vies d’expressió i facin que vagi d’acord amb els canvis de la societat.

Miles Davis podria ser un clar exemple d’aquesta evolució tan necessària per a la supervivència d’un art. En les últimes dues dècades, però, la correspondència entre el jazz i les característiques de la realitat social a la qual pertany sembla prou sospitosa, tenint en compte l’enquilosament estilístic del jazz mainstream, en part herència directa del neoclassicisme impulsat per Wynton Marsalis i el regnat dels seus joves lleons, i de les directrius de les escoles de música moderna que determinen el so del jazz estandarditzat, especialment als Estats Units. Tot plegat ens porta a pensar en l’assaig On Jazz que el 1936 va escriure Theodor W. Adorno repudiant el jazz, titllant-lo de “música estàtica”, feta a partir de clixés, fórmules i trucs; i d’una “modernitat fantasmagòrica”–. En aquest context, la proposta d’un músic d’esperit explorador com el saxofonista i clarinetista educat a Boston  Ken Vandermark (Warwick, Rhode Island, 1964) fa aflorar més que mai aquestes sospites alhora que planteja alguns reptes, com el de començar a considerar que el material jazzístic dels anys trenta, quaranta i cinquanta està esgotat completament i que cal reformular el gènere perquè miri cap al futur –reconsiderant les idees del free jazz, per exemple–. La destresa d’aquest jazzman inquiet, agitador i activista de l’escena de Chicago, on resideix des del 1989, sens dubte està ajudant a donar forma al jazz contemporani.  Amb la condició de pur improvisador i conscienciat militant de la seva pròpia independència com a compositor, actualment manté en actiu una trentena de formacions –amb qui ha publicat un centenar de discos– que li permeten tenir concert gairebé cada nit, a més d’hav er aconseguit crear una sòlida i prolífica xarxa de col·laboracions entre els Estats Units i Europa, en especial amb la comunitat escandinava.

Jazz després del jazz

“Em pregunto què pot trobar d’interessant un noi de vint anys en la música de Marsalis …”, proclama Vandermark  al Park Güell –del qual diu: “És un lloc increïble. Quant de temps va trigar Gaudí a construir  tot això?!”– en una de les seves darreres visites a Barcelona. I segueix: “Si posem un disc de  Thelonious Monk, què és el que importa? Que sigui bon jazz o bona música? Penso que el que importa és que sigui bona música. En aquella època, Monk era una demostració genial del que podia ser la música. A primera vista, el so de Marsalis  té una personalitat pròpia, tal com el jazz sonava abans, però si l’escoltes bé veus que és molt pla, dessaborit, sense energia… Qualsevol cosa que es basi en preservar la tradició, ja sigui pintura o qualsevol altre art, està morta: es converteix en un estil”, defensa captivat per les formes gaudinianes del seu entorn. “Marsalis només volia preservar un tipus de tradició musical, que no és la relacionada amb la innovació. Per contra, la tradició que jo segueixo és la de la individualitat, la de buscar noves idees i incorporar influències externes a la música, tal com va fer  Duke Ellington! Qualsevol consideraria absurd que un pintor només pogués pintar amb uns determinants colors, oi? Doncs això en el jazz no passa.” Fidel i coherent amb les seves paraules, fa anys que espia la realitat per captar tot el que pugui enriquir-lo. Qualsevol cosa pot ser vàlida: “Tot és cultura”, assegura. En el seu cas ha aconseguit dissoldre en un mateix batut tota mena de referències: el rock underground, l’actitud do-it-yourself del punk, l’experimentació i teorització de la música contemporània i les músiques improvisades europees, els ritmes negres del funk i l’expressionisme extrem del free jazz, que fan que les seves composicions tinguin regust tant de Joe McPhee, Ornette Coleman o John Cage com de Tortoise o Shellac. A diferència del saxofonista novaiorquès John Zorn, que se serveix d’elements ‘desprestigiats’ de la cultura popular (com el folklore jueu) per confeccionar autèntics patchworks sonors, Ken Vandermark parteix d’una concepció estructural de la música. “Si considerem el jazz com un mètode, en lloc d’un estil, això obre la porta a tota la varietat artística que va tenir lloc durant el segle passat i que continuarà en el futur. D’aquesta manera tant Louis Armstrong com Albert Ayler podrien ser considerats jazzmans”, argumenta. Així, el jazz quedaria definit com “una música que pren la seva forma gràcies a un diàleg viu entre la improvisació i la composició”. I en aquest procés dialèctic la part improvisada hi té un important valor narratiu, perquè fa que els temes avancin mirant sempre endavant sense la necessitat imperiosa de tornar a la melodia inicial, tal com passa en el bebop i en subgèneres afins. Amb aquests plantejaments, Vandermark s’ha ben desmarcat de les directrius harmòniques i estilístiques d’escoles com Berklee, i ha gravat discos com “Free Jazz Classics. Vols. 1 & 2” (Atavistic, 2002), de Vandermark 5, on proposa com a nous estàndards obres de Coleman, Sun Ra o Cecil Taylor per tal de superar els que ja tantes vegades s’han interpretat. “Amb tots els grups que toco, tant si interpretem peces meves com d’altres, més del vuitanta per cent de la música està relacionada amb els mètodes d’improvisació. La majoria de la música és la que surt en aquell moment. És sempre insegura i, per tant, cal donar el millor per arribar després a un lloc que no saps mai quin serà”, considera. I sobre la preocupació de repetir-se? “Per això toco amb tanta gent diferent i formo diferents grups. El repte de  Vandermark 5, des de fa deu anys, és poder continuar escrivint música amb un cert risc dins el grup i poder sorprendre els mateixos membres de la banda. El que passi segur que també atraparà la gent”, declara. En la seva particular croada, músics d’avantguarda europeus com Atomic, els bufadors Mats Gustafsson i Peter Brötzmann, amb els quals ha format el trio d’improvisadors Sonore o els rockers The Ex, s’han convertit en magnífics aliats.

El saxofonista sol acompanyar el títol de cadascuna de les seves composicions amb una dedicatòria, cosa que ha convertit en una marca personal. En els seus últims treballs gravats amb FME,Vandermark 5 i (((PowerHouse Sound))) hi ha temes per al pintor Antoni Tàpies, Jorge Luis Borges, Marcel Duchamp, Miles Davis o The Stooges, per exemple. El músic explica que va començar a dedicar temes a altres artistes en part per oferir noves vies de coneixement, com una manera de cuidar l’oient. “Ha estat la manera com he descobert moltes coses”, assegura, i posa per cas que va arribar fins al dadaista Duchamp gràcies a Cage. Aquesta pràctica recupera la vella idea que la música i la resta de les arts fan un bon equip, com pensaven els futuristes, els artistes del moviment Fluxus, Andy Warhol quan va apadrinar la Velvet Underground, Ornette Coleman en afirmar al disc “Change of the Century” (Atlantic, 1959) que la seva música podia ser com els quadres de l’expressionista abstracte nord-americà Jackson Pollock. “Cada vegada m’interessa més la pintura, sobretot per entendre noves maneres de tenir en compte l’estructura musical. També m’atrau l’impacte de la causa i efecte de la creació entre les diferents arts. Molts dels músics, pintors i escriptors dels anys quaranta i cinquanta a Nova York treballaven en grup o col·laborant, inspirant-se els uns amb els altres. Seria possible posar aquests elements tan a prop avui dia? I si ho féssim, quines noves idees en sorgirien?”, es pregunta en veu alta encara enmig del visionari parc de Gaudí. “Part de la feina de l’artista és qüestionar-se coses i generar també preguntes al públic. En el fons és una recerca, i tota la gent que més respecto i que més m’ha impressionat del món de les arts s’ha pres molt seriosament aquesta recerca”, confessa. Una recerca que no sempre és popular: “No puc compartir la manera de pensar del mainstream; sembla que la música que faig sigui com una confrontació, una acció agressiva. En part entenc la gent perquè no han tingut l’oportunitat de sentir aquesta música ni a la ràdio ni a l’MTV. Escoltar Sonore, per exemple, podria ser com veure un quadre de pintura abstracta: no hi ha ni una base rítmica, ni melodia… Quan mires les pintures o t’enfrontes a una literatura o a un cinema complex, has de fer un esforç. No és una cosa immediata i això és el més excitant del repte que suposa l’art: el moment en què l’oient o l’espectador i les persones que l’han creat es troben i hi ha una aportació creadora per part de les dues bandes”, reflexiona Ken Vandermark.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s