Home

Nativa49_mai09-18web(Publicat a: Nativa, #49 / maig-juny, 2009. Versió PDF: Nativa49_mai09_Conspiracions)

Amb tan sols un any de vida, la banda d’improvisació conduïda La Orquesta del Caballo Ganador – el nucli estable de la qual és una amalgama entre els barcelonins Za i els germans Junquera de València (exEstrategia Lo Capto!) – ha fet una quinzena de concerts recorrent el circuit rock estatal integrant d’una forma personal el llenguatge de signes de Lawrence D. “Butch” Morris. No tenen cap gravació discogràfica ni formació fixa però això no ha estat obstacle per a que ja hagin passat pel Primavera Sound, el Tanned Tin i ara, en breu, ho facin al Sónar acompanyant els Tarántula, el grup de rockabilly de presets de Producciones Doradas, en la presentació del seu segon disc “Humildad Trascendental” (descarreglable a http://www.tarantulismo.com). Parlem amb alguns dels implicats en aquest concert incògnita, aliment pel sentit de l’humor i la capacitat de conspirar.

ORQUESTA DEL CABALLO GANADOR

Fer Junquera, guitarra (Negro, exBalano, exEstatégia Lo Capto!); Marcos Junquera, bateria (exBalano, exEstatégia Lo Capto!); Alberto Alegre, baix elèctric (Za); Edu Soto, bateria (Za, Acrobática, Matapenas), Pau Rodríguez, guitarra i trompeta (Za, Matapenas) + Rafa Romero, saxo alt i tenor (exLa Orquesta de la Muerte, Homenatges, Hemisferi Dret, Matapenas); Morgan Caney, teclats; Dani Granados, guitarra (Tarántula, Anticonceptivas); Dani Blue (BLUE) Dj, oscil·ladors;  + altres…

TARÁNTULA

Joe Crepúsculo, teclats, electrònica i veu (Joe Crepúsculo); Dani Descabello, guitarra elèctrica i veu (Orquesta del Caballo Ganador, Anticonceptivas, Centella, Orbison Brothers); Vincent Leone, veu i percussió (Orbison Brothers)

 Abril 2009

 No Tomorrow

“Som tots uns buscavides sense un ofici que ens moli, a part del Fer, de l’Edu [Soto] i el Dani [Granados]. El Fer és profe de filosofia en una escola d’Alacant, l’Edu es guionista de la ràdio i el Dani té Producciones Doradas”, comenta Alberto Alegre (baix elèctric) a l’altra banda del telèfon sobre els seus companys a l’Orquesta del Caballo Ganador (O.C.G.). “Crec que tenim una mentalitat de No Tomorrow perquè com al cap i a la fi el que tenim és una merda, gastem les nostres energies en la música i ho donem tot. Estem molt bolcats i quan toquem ho fem com si haguéssim de fer l’últim concert de la nostra vida. I crec que també el fet de ser uns ignorants musicals fa que arribem a fer coses que no faríem d’una altra manera. Fem les coses sense prejudicis i a mesura que la vida mateixa et ensenyant donant trucs. El Rafa posa la boquilla del saxo en aigua i bufa, el Dani Granados fa monòlegs espontanis… Intentem ser originals sempre en el desenvolupament de la música. Cantem, fem veus absurdes, fem participar al públic, que acaba formant part del so final del grup. En un bolo, el públic va acabar fent la conga sobre l’escenari!”.

 Pinball

Rafa Romero (saxo alt i tenor) acaba de baixar de l’escenari de l’auditori de Les Basses. Porta americana i fuma amb un desgarbat i peculiar estil. Fa uns minuts estava tocant el saxo esgarrapant-lo per dins amb el projecte de sorollisme de freqüències Homenatges, amb Arnau Sala i Adrián de Alfonso, en el qual explota la seva vessant de terrorista del so acústic. Han tocat dins del festival International Noise Conference, que com el seu nom suggereix és un certamen de oscilal·lacions, feedbacks, samplers, electroacústica i coses que fan soroll. A prop, Dani Blue (dj, electrònica), curtit, amb bigoti noucentista, comenta amb alguns coneguts el set que ha fet minuts abans. S’ha basat en un collage sonor de crits extrets de pelis porno. El resultat ha estat radical però amb caràcter i intenció. Morgan Caney (saxo tenor), l’estranger comunitari de l’O. C. G., pul·lula tímidament com a observador iniciàtic. Edu Soto (bateria), el guionista, enèrgic i extravertit, es mou com una bola de pinball entre els assistents intentant improvisar una trobada entre els membres del grup que han coincidit allà. “És hem de fer una reunió ja mateix per veure què farem al Sonar! El Dani [Granados] ens va dir que seria una cosa com el que van fer Metallica amb la Filarmònica de Londres!!! [riu amb sorna], però crec que serà una altra cosa… Encara no hem escoltat el nou disc de Tarántula, la veritat. Crec que serà un concert diferent al que solem fer, però estarà molt i molt bé…”

Do it yourself

Alberto Alegre suggereix que millor parla amb el Dani Granados, perquè ell és l’ideòleg de tot això… “Jo encara no sé què farem al Sonar! Bé, el que ens ha dit el Dani que és que volia fer com Metallica amb la Filarmònica, no? O ha canviat de idea?! No sé, no hem assajat i estem una mica desperdigats tots…” Alegre ja ha participat al Sonar anteriorment amb projectes que comportaven un cert risc. El 2008 ho va fer en l’amalgama Za + Nisei i el 2007, unint els Za amb el duo d’impro punk Les Aus. Enguany, de nou s’ajunta amb un altre grup per veure què surt. “Els de l’O.C.G. som una mica ‘Juan Sin Miedo’: volem fer-ho tot! Per provar que no quedi, al lio, al lio! Aquest concert pot ser una cosa molt interessant…”

No necessiteu àvia… Crec que una cosa com la O.C.G. a Barcelona o a Espanya no s’ha fet mai encara. Sí que hi ha altres orquestres com la Foco o la O.M.E.G.A. i la B.I.B. del Pablo Rega, però… nosaltres tenim un plantejament molt hedonista, molt poc intel·lectual, no ens mengem el tarro, és molt macarra i ens en riem de nosaltres mateixos.Us han arribat crítiques o comentaris del sector més ortodox de la improvisació? No. Què et semblen els Tarántula? El rollo aquest de Derribos Arias que porten no em mola. Però després tocant amb el Dani [Granados] ens entenem, encara que en gustos discrepem una mica. Jo no sóc un rockero amb tupè com ell, sóc d’una altra escola. Al Dani també li agraden els cantautors, la cançó de protesta i jo passo bastant d’això. On sí coincidim es en la Banda Trapera del Rio, Santana,… Crec que el que tenim en comú és el do it yourself, perquè el que fa ell a Producciones Doradas va bastant per aquesta línia i això jo ho veig molt bé.

Frankfurt “BJ 100”, El Raval (I)

Una tele de moltes polzades dóna un partit del Barça que copa la majoria de les mirades dels clients. Hi ha vàries taules enganxades al voltant de les quals s’asseuen una vintena d’amics. Beuen cerveses. Parlen animosament. Comencen a aparèixer plats de pa amb tomàquet, fuet tallat, pernil. “Aquí estem gairebé cada dia”, comenta Dani Granados (guitarra elèctrica) mentre saluda al personal. Vicente, veu de Tarántula, està en un lloc privilegiat de la taula per veure el futbol. L’ambient de germanor fa pensar alguns dels versos dels temes d’aquest grup – “¡amarraje!”, “jóvenes, juveniles, juvenciales” -. Dani es demana una mitjana. La tercera ja. Comenta amb un tímid somriure de satisfacció que des de l’any passat Producciones Doradas (PRODO), el segell discogràfic que regenta, ja li dóna com per viure, a més de poder a terme projectes multidiciplinars com la Doropaedia (www.doropaedia.net). Explica com va néixer la idea que Tarántula toqués al Sonar amb l’O.C.G.: “El que vaig redactar pel Sónar va ser: ‘si Meltallica lo hizo con la Filarmonica de Londres y U2 con la Orquesta Snfonica de Chicago, Taránula lo haremos con la O.C.G.’ És una orquestra bastant sorollista i amb detalls curiosos, així que… Però després de parlar amb els del grup vam optar per preparar alguna cosa més concreta: tocarem el disc nou de Tarántula, “Humildad Trascendental”, de pe a pa i optarem per una secció de vents, un dj, el Dani Blue, que improvisarà amb colors per sobre i un bateria. I el director dirà als vents quan han d’entrar o no. Llavors serà una orquestra tocant sobre cançons ja fetes. Amb el bateria el so del grup serà diferent, no farem servir la caixa de ritmes”. I continua: “aquest disc nou és diferent a ”Esperando a Ramón” (PRODO, 2006). Potser resulta que no agrada, perquè és diferent…” Què ha canviat? Bé, tampoc és un canvi buscat… Per exemple, les meves guitarres: són bastant diferents a les del disc anterior perquè quan les vaig fer ara fa un any o així estava obsessionat amb Flying Burrito Brothers. Tenen els puntejats aquests característics… Però el so és el mateix i també les marranades que ja feia. Jo crec que és un disc més… mmmm… crec que és molt de festa. Crec que és un disc humanista. Humanista en el sentit que parleu de moltes coses diferents? No ben bé. Parlem de la humanitat literalment. I parlem del que no és la humanitat, dels extraterrestres, del passat, del futur,… “Humildad Transcendental” es va fer en una època que jo treballava molt, el Joel i el Vicente estaven al local, un amb el teclat i d’altre posant-hi lletres i jo arribava més tard i llavors acabàvem de donar forma a les cançons. Es curiós com després a les crítiques totes acaben dient… Què som com Aviadro Dro i Derribos Arias!? … referències musicals que no són les locals vostres. Què creus que recolliu de la tradició d’aquí? Sisa, per exemple, és una influència de sempre. O Serrat [s’ho pensa una estona]. Però es que en el fons tot és molt natural. Tenim mil influències. Et pot influenciar els primers discos de Loquillo, per suposat Paco Ibáñez o Chico Sánchez Ferlosio. Al Joel li agrada molt Aute. O Pink Floyd, Pixies. M’agrada molt Jesus and Mary Chain. No podria dir-te una línia estilística perquè no existeix! A mi m’agrada des d’alguns grups de techo, al noise, el country… No tinc cap estil preferit i detesto allò de classificar-me dintre de res. I al Joel li passa igual. Menys al Vicente, que diu que ell és Rocabilly del 53 al 57. Però és pura conya perquè després escolta de tot. A l’escenari, Vincente [Vicent Leone] té una presència com de poeta, amb el faristol, llegint les lletres… A mi m’encanta com escriu el Vicente, pel meu gust escriu per sobre de la mitja. I és molt bo comunicant. Si llegeixes les seves lletres… el Vicente – això és una cosa personal d’abans de començar Tarántula –  té un munt de podresías, com ell diu. “Humildad Transcendental” es pot descarregar gratuïtament com la resta de les referències de Producciones Doradas? Si, però aquesta vegada també el treurem en vinil de 12’’. Farem una tirada de 1000 còpies! Quin optimisme! Hem renunciat a guanyar cap mena de diners amb aquest disc… A l’O.C.G. com et sents com a improvisador? A mi improvisar és el que més m’agrada fer! A Tarántula el que faig és posar guitarres que es queden gravades i després en directe m’haig d’enrecordar del que vaig fer en la gravació! La improvisació és una diversió. Tarántula va sorgir de continues improvisacions que fèiem el Joel [Joe Crepúsculo] i jo en uns locals d’assaig on jo treballava. Des dels 17 als 24 anys, portava un centre de joventut a Sant Joan Despí, que és on vivia, i teníem allà un local d’assaig. I el Joel venia cada dia mentre jo treballava allà. Fèiem birres, tocàvem cada tarda. I jo em posava a la bateria o la guitarra i improvisàvem. De fet, el rock’n’roll i el blues és això! És el més divertit perquè sempre passarà alguna cosa nova. 

Des de l’Albufera

Marcos Junquera (bateria) s’escaqueja de la feina per atendre la trucada. Parla amb ganes d’explicar la seva història amb l’Orquesta del… “Aquí a València una proposta com la nostra no interessa. El jazz més conservador s’ho menja tot”. Havies tocat en un grup d’improvisació abans? No, els Estrategia Lo Capto! érem un grup de rock, fèiem temes amb canvis i tal… El teu germà Fer i tu vau ser els que vau tenir la idea d’utilitzar la conducció de “Butch” Morris quan els Za us van proposar de tocar plegats ara fa un any. Vaig conèixer el mètode de Morris una mica per casualitat. Jo estava a la uni i feien uns cursos de música improvisada conduïda d’aquests que et donen crèdits de lliure elecció. L’assignatura la donava Agustí Fernández. D’això fa com uns 10 anys. Llavors li vaig dir al meu germà Fer, que ja es va apuntar a l’any següent… La improvisació conduïda s’utilitza sobretot en la música contemporània o jazz. Quan vaig fer els cursos vaig veure molt clar que el signes de Morris es podien aplicar al rock també. I que es podien aplicar al nostre llenguatge. Hi ha coses que encara no ens funcionen [en l’O.C.G] com les textures o les parts més aleatòries perquè no som músics de free jazz o de contemporània. Però és un mètode en el qual entra qualsevol música i qualsevol pot tocar. De fet en el grup hi ha gent que no tenen una gran perícia amb l’instrument, però ho fan bé. A nosaltres ens tiren els riffs, tenim un setlist amb regust de rock o funk, perquè per nosaltres això és el més natural. I el rock ha estat l’escola musical d’on veniu la majoria dels membres de l’O.C.G. Sí, però cada un dels membres del grup som un món a part! Però també hi ha interessos comuns. Hem escoltat molta música en comú. A l’Alberto [Alegre] li agrada més la música ètnica, però també ha escoltat a Albert Ayler. Dani Blue, que fa electrònica, es pot passar hores parlant de Captain Beefhart! Ens interessa molt la manera com el Rafa toca el saxo… Com reacciona el públic dels circuits de rock per on us moveu? La majoria del públic que ens ve a veure no està familiaritzat amb aquesta música però es queden flipats quan ho “entenen”! La veritat és que és brutal poder fer música improvisada en un l’Apolo a petar com ens va passar al Primavera Sound l’any passat. La gent se sorprèn molt quan veuen que es música improvisada, ens pregunten si està improvisat perquè usem riffs i tal…. De fet la base de la música improvisada és la música popular. Se l’ha posat en un nivell d’alta cultura, com si fos una cosa només per entesos, però a això nosaltres ens ho passem pel forro. Quan toquem tenim un munt de conyes musicals internes: podem fer bromes de Han Bennik, per exemple. Volem ‘desdramatitzar’ la cosa, demostrar que aquesta música la pot fer qualsevol.

Frankfurt “BJ 100”, El Raval (II)

Dani Granados: “La música per mi sempre ha estat un medi molt bo per a fer coses. Però per mi mai ha estat un objectiu en el sentit de fer música per fer música. Jo vaig deixar de militar en un partit polític per fer Producciones Doradas perquè per mi això també és militància política. I tocar m’agrada molt, però per sí mateix tot el que comporta tocar a Tarántula i tenir Producciones Doradas no m’interessaria. La música és un dels mitjans de comunicació i d’interl·locució més potents que hi ha. Això es l’interessant de la producció musical, per això estic fent això, sinó passaria. El que més m’agrada és la historia, la sociologia, la política. M’agrada molt fer música i estic fent tot el que faig perquè tinc aquesta perspectiva. La música és la producció cultural que més capacitat de transmissió de coneixements té. Que per què? Perquè és molt més accessible. I tothom ha crescut escoltant música, fins i tot la gent que no en fa. Es una cosa que tenim designada com natural. Jo només he conegut un noia que no li agrada la música, i l’he conegut fa dues setmanes!” Al voltant, la vida de bar, de barri, floreix com una flor. El futbol a la tele, les converses, les sentències i la lliure circulació del coneixement, els riures, el pèl al pit, la guerra contra el metrosexual. El cambrer sua darrera la barra tallant embotit i tirant canyes. Les cançons de Tarántula.

Epíleg

Juliol 2007. La Kasbah, Tánger

Albert Alegre i Dani Granados, de vacances al nord d’Àfrica, es juguen una mariscada de peix sobre la lletra de la cançó “Rock the Casbah”, de The Clash. Finalment Granados perd l’aposta i paga la mariscada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s