Home

  

(Revista JAÇ, #21, 2009)

 

Sorgits de les cendres de l’efímer quartet de fixació coltraniana Element , els escandinaus Atomic fa gairebé una dècada que exploten una particular fórmula jazzística hereva del sentit de l’orquestració d’Archie Sheep, Ornette Coleman i la free music europea que els ha portat a ser els abanderats d’una generació de jazzmans exploradors del món a aquesta i l’altra banda de l’Atlàntic i que funcionen sorprenent-se a ell mateixos. Amb “Retrograde” (Jazzland, 2008), la seva cinquena referència i el seu segon disc triple, ens regalen gairebé tres hores de música que continuen la línia estilística més lliure i contrapuntística iniciada amb “Happy New Ears!” (2006).

1. “El públic no ens vol!”, dramatitza Magnus Broo camí ja dels camerinos carregant la trompeta. Fa broma però en el seu to de veu es pot percebre una certa decepció per no haver pogut fer el bis que s’havien preparat, “Painbody”, una peça de recent composició precisament signada per ell. Després del darrer tema del set, el públic no ha seguit aplaudint per demanar el tema extra de rigor. Atomic tot just acaben de tocar en el Festival de Jazz de Toulouse dins d’una nit dedicada al segell Jazzland Records. L’actuació a la ciutat francesa és la darrera de les poques cites europees que han tingut enguany abans de viatjar cap al Japó en una curta però intensa tourné de presentació del seu darrer treball, Retrogade, la segona caixa triple que publiquen després de l’aclamat Bikini Tapes (Jazzland, 2006). L’atapeïda agenda de la majoria dels membres del debut a la multitud de projectes paral·lels – The Thing, Scorch Trio, The Chicago Tentet, Ingebrigt Haaker Flaten Quintet, Free Fall, 4Corners, … per anomenar-ne alguns – fa que no disposin de gaires dates en les que puguin coincidir i, en conseqüència, la promoció del seu nou disc està sent més lenta i dificultosa del que és habitual.

            Al costat de Broo, Haavard Wiik (piano), Paal Nilssen-Love (bateria) i Fredrik Ljungkvist (saxo tenor i clarinet) descansen amb cara de cansats, suats i amb les galtes vermelles, gairebé en silenci. En pocs dies han recorregut part de l’antiga Europa de l’Est fent concerts gairebé diaris. Nilssen-Love ha d’agafar en poques hores un avió de nou cap a Polònia per començar una altra gira a duo amb Peter Brötzmann. Ingebrigt Haaken Flaten (contrabaix) es canvia la samarreta xopa en un racó. A les cinc de la matinada també ha d’estar a l’aeroport. Se’n torna a Chicago, on hi va establir la seva residència provisionalment, per a fer-hi alguns bolos. Diu que en té moltíssimes ganes. Gràcies a la seva aventura americana, el nou disc d’Atomic ha estat mesclat a la Ciutat del Vent per Bob Weston, baixista del grup de rock minimal Shellac, reputat productor entre els indies i responsable del so sense artificis de la gran majoria dels discos del saxofonista Ken Vandermark. “Vols una cervesa calenta?”, diu Ljungkvist dirigint-se a la periodista. “Mira, això del públic va com va”, argumenta. “És molt important per nosaltres rebre el feedback de la gent, però el públic és diferent cada vegada. Avui era com molt respectuós… Recordo un concert a Mallorca, a Sa…”

JAÇ : Devia ser a Sa Pobla…

Fredrik Ljungkvis : Sí, això! Allà recordo que vam rebre molta energia de la gent. Va ser un dia genial!

JAÇ I: El títol del disc respon a alguna mena de joc de paraules? La paraula “retrògrad” no té un significat que lligui massa amb l’ambició de tornar a publicar una caixa de tres compactes…

Haavard Wiik : [Riu] “Retrograde” es refereix a una tècnica del Serialisme, a la melodia retrògrada. Ho vaig descobrir fa temps quan estudiava gràcies a Schoenberg. Es tracta de tocar una melodia a l’invers i, de fet, la part final del tema és el mateix que el del principi però tocat al revés. No és més que una manera més de trobar nous recursos per a la composició per a aquest grup.

“Pel proper disc escollirem un títol més alegre!”. Broo torna a fer broma trencant qualsevol intent d’intel·lectualitzar la conversa. Fredrik insisteix per la seva part que després van decidir titular el disc així perquè “era un nom bonic i punt”, cosa que no calma l’ànsia de qualsevol ànima melòmana famolenca d’històries subterrànies. Si la música és un acte creatiu més enllà de la seva pròpia natura sonora, Retrograde proporciona bon material per a que així sigui.: a part de les referències a la Segona Escola de Viena, la peça “Invisible Cities” condueix directament al llibre homònim d’Italo Calvino, “Sweet Ebony” és una aclucada d’ulls a l’obra simfònica d’Igor Stranvinski “The Ebony Concerto” (1945”), per a clarinet i banda de jazz, “Painbody” és un terme utilitzat pel filòsof Eckard Tolle – de qui el trompetista es considera gran lector –  i, per rematar la jugada, “Hola Calamares” no és més que una broma interna sobre la degustació de certes tapes de la cuina ibèrica.

JAÇ: On situaríeu Retrogade dins de la vostra carrera?

F.L.: Crec que és un disc interessant. D’alguna manera inclou els Atomic d’abans i els Atomic d’ara. A Feet Music [Jazzland, 2001] estàvem dins d’un rotllo més jazzístic. La veritat és que m’agrada molt aquell disc perquè buscàvem una certa puresa… Crec que ens hem mogut cap a la improvisació lliure però encara ens encanta tornar enrera i tocar material basat en els orígens.

H.W.:  Jo crec que és el disc més radical que hem fet fins ara, perquè hi ha parts més obertes, de improvisació lliure, les estructures són més complexes…

JAÇ: En el vostre disc anterior, Happy New Ears!, ja es podien apreciar noves influències com les de la música clàssica.

Paal Nilssen-Love: Aquell va ser un treball important pel que fa a l’orquestració. I hi havia influència de John Cage, més composicions contrapuntístiques. Diguem que Bikini Tapes va ser com una recopilació dels temes que havíem estat fent fins llavors, vam decidir publicar tres cds i vam voler anar cap a un altre plantejament. A veure, no va ser de manera intencionada però va ser com un canvi natural.

F.L: Durant certes èpoques jo escolto molta música clàssica. Però no sóc l’únic! Haavard també escolta molta música clàssica. M’agrada Stravinsky però també Morton Feldman. La seva música és molt interessant i suposo que és fàcil que alguns dels seus trets de la seva música acabin entrant en la nostra. Però la veritat és que cada vegada que em pregunten per les meves influències musicals, per mi és una pregunta difícil perquè puc ser malentès, com quan expliquen coses de tu en el programa de mà abans d’un concert, que si estem propers a Coltrane, Archie Sheep,… Has d’anar en compte quan parlem de músics que són importants per nosaltres.

JAÇ: Tampoc doneu moltes pistes de quines són les vostres referències. Sou un grup de jazz que no fa estàndards!

F.L: Home, n’hem fet alguns però només en molt pocs concerts. Pensant en la nostra imatge com a grup creiem que les versions no són necessàries, tot i que vam incloure “Pyramid Song” (Radiohead) perquè creiem que hi anava molt bé en aquell disc [Boom Boom], millor que qualsevol estàndard antic de jazz. Estic molt content amb el repertori que tenim, crec que és molt ferm. La nostra música té entitat per ella mateixa i no necessitem fer estàndards.

JAÇ: ‘Pyramid Song’ us va permetre arribar a un públic més ampli. Mirant enrera, creieu que va ser un cop d’efecte comercial?

F.L: No va ser la nostra intenció buscar ser més comercials. Penso que tots els grups de jazz han tocat música del seu temps, com Coltrane quan va tocar “My Favorite Things” que formava part d’aquella pel·lícula que es va fer tant popular [“Somriures i llàgrimes”, 1965]. A vegades és maco tocar la música que t’envolta perquè hi ha coses molt bones! Suposo que “Pyamid Song” va ajudar a que gent no familiaritzada amb el jazz ens escoltés i fins i tot que les ràdios en fixessin en la nostra música.

 ***

2. El públic francès no reacciona fins després d’un extraordinari solo de Wiik en la tercera peça del concert, “Sanguine”, que tot just aquella nit tocaven per tercera vegada i que comença amb una ambiciosa improvisació a cegues a cinc bandes que es condueix sola, màgicament, cap a la part composada. “No ha sortit malament però encara l’hem de practicar més. Amb una mica de temps totes les parts encaixaran”, comenta el mateix Wiik, autor d’aquesta peça que denota el nou camí més lliure en què es vol encaminar el grup. Sobre l’escenari també sonen “Roma”, “Retrograde”,  “King Kolax”, “Papa” i “Poor Denmark”, que proporcionen bones dosis de free jazz, certs moments de lirisme contemporani de gran expressivitat i hard bop explosiu i dissonant. Material típicament Atomic. La fórmula no és nova. El que els fa únics és la seva excepcional qualitat individual, que lluny de provocar lluites d’egos, s’atreuen com  a imants produint una unitat amb una força expressiva arrasadora. Com puntualitza Nilssen-Love: “som un grup amb tanta llibertat com sigui possible dins dels límits de les composicions”.

            “Crec que per molta gent que ens escolta som un grup amb un so complex”, comenta Ljungkvist quan se l’interpel·la sobre la manera en què construeixen la seva música. “Podríem que tenim una manera horitzontal d’entendre la música… El que intentem és trobar el nostre camí i aquest es basa amb estructures, com les estructures bàsiques d’un edifici”.

JAÇ: Creieu que amb l’harmonia està tot inventat i que només es pot explorar la música des del seu aspecte formal?

F.L: No, de cap manera. L’harmonia també hi és tot i que a vegades ens oblidem una mica d’ella… Fins i tot pot semblar que estem tocant en un determinat to, però està tot més basat en una idea. No som de: “ara toquem en Fa menor, i en ara en no-sé-què setena”, com si toquessin un estàndard com “Stella by Starlight”, on l’harmonia està basada en un sistema modal, cosa això ja implica un determinat feeling. Nosaltres treballem més amb idees que anem desenvolupant. Però, qui sap potser d’aquí un temps començarem a entrar en aquest oceà de les harmonies, així que no crec que ho hàgim abandonat per sempre.

           ***

3. Mentre arriben les postres del sopar, tots els components de la banda busquen les peces escollides per tocar aquella nit dins del seu feix partitures, una trentena, la majoria de les quals tan sols consistien en una mitja dotzena de pentagrames. Algunes tenen varis canvis de compàs en poques línies, altres ni tan sols tenen compàs, com si fossin una mera guia per tocar. Tot l’espai blanc del full correspon al que s’escriurà en viu, la improvisació.

JAÇ: El fet que alguns membres d’Atomic, com Nilssen-Love o Flaten, estiguin girant constantment amb altres projectes, ha dificultat la marxa del grup?

F.L: Al contrari, això ens ha donat riquesa. Cada vegada que ens trobem, ho fem amb totes les experiències que tenim en particular.

P.NL: Tocar amb Atomic és com tornar a casa! (riu) Sempre es maco descobrir com les influencies que rep cadascú afecta després a la manera com toquem junts. La música està canviant moltíssim en comparació a, posem, fa cinc anys. Crec que el fet que Ingebrigt i Haavard toquin amb Ken Vandermark en [el projecte] Free Fall ha afectat molt a la manera de tocar del grup.

JAÇ: En quin sentit?

P.NL: Com ho diria? Els músics es converteixen en un recurs per la composició i la música escrita canvia la manera en què toquem. Vull dir que és el material escrit el que ens empeny i ens exigeix, no som nosaltres els que empenyem la partitura com si estiguessis tocant “Take the A Train”. Si vols fer estàndards llavors ets tu qui empeny la composició. Aquest canvi [de perspectiva] implica una altra manera d’entendre la música.

            “Vaig a escalfar abans de tocar”, s’acomiada Broo.

JAÇ: Paal, estàs tocant amb molts projectes alhora com The Thing, Scorch Trio, OffOnOff, duets varis… Buscaves nous objectius més enllà d’Atomic?

P.NL: Sempre està bé rebre influències d’altres. Vull dir que a vegades els periodistes em pregunten que com és que toco en tants grups diferents, que si és que és pels diners, però és pel contrari. Tocar més em fa adquirir molta més experiència. Si fos pel diners segurament hagués escollit un altre tipus de música!, ja sigui com a sideman, músic d’estudi, o tocant en un grup de pop rock. Em sento afortunat de poder tocar aquest tipus de música, que em paguin i fer gires. De moment la cosa funciona.

JAÇ: Atomic seria la formació més convencional en la que toques, oi?

PNL: sí, li pots dir “convencional”. Llavors el que intento és anar més enllà amb la bateria i tots els elements que de la secció rítmica, intento anar sempre cap a un terreny que alguna manera sempre és insegur i inestable. Per mi… Hi ha una cosa que em mou, que és experimentar allò imprevist. I això val per tant per la meva manera de tocar com per la dels altres: cada vegada que surts de l’escenari després de fer un bolo crec que hauries d’haver estat capaç d’haver experimentat alguna cosa de tu mateix, de la gent amb la que toques que t’han sorprès, que has estat a en indrets on hi havies estat mai.

JAÇ: Et puc preguntar pels bateries què t’inspiren?

PNL: Oh, no! [No li agrada la pregunta] Mira, et diria que qualsevol cosa que vagi al límit. Podria gaudir de Tony Oxley, per exemple…

 ***

4.  A l’escenari fet de fusta, els Atomic ultimen la posada a punt de la microfonia. Sobre els seus caps, una enorme tela de bellut vermell amb forma de con gegant es mou degut al vent que bufa a fora. La prova de so sembla allargar-se una mica. Fredrik Ljungkvist li recorda al tècnic de so del festival per cinquena vegada: “Mira, és que som un grup a-cús-tic. Em pots treure la reverb del micro del saxo?! Gràcies”.

***

DISCOS ATOMITZATS

Feet Music (Jazzland Records, 2001)

Boom Boom (2003)

The Bikini Tapes (2005)

Happy New Ears! (2006)

Retrograde (2008)

 

Al llarg de gairebé una dècada, aquests tres noruecs i dos suec s’han treballat una sonoritat pròpia i recognoscible que va explotar amb el disc Boom Boom i es consolidar en l’escena internacional amb el recopilatori Bikini Tapes. La seva fórmula consisteix en un so extravertit, melodies infinites sobre una contundent base rítmica, groove punyent amb moments de clímax basats en un free jazz destil·lat en bota de roure. Una fórmula a la qual s’han mantingut fidels des Feet Music fins a aquest darrer Retrograde. Tot i que aquest continuïsme es podria associar a un cert acomodament, el grup ho justifica amb una necessitat de coherència amb ells mateixos. Sigui com sigui, entremig no hi ha hagut canvis bruscos ni altsibaixos, sinó tènues canvis de direcció que sobretot es van fer evidents amb la publicació de Happy New Ears!, on la influència de la música contemporània va entrar en escena pujant el nivell de complexitat de les composicions i exprimint al màxim el saber fer d’uns músics ja consolidats com a solistes i líders d’una munió de projectes paral·lels.

 ***

PER ANAR MÉS ENLLÀ

Atomic School Days, Distil (Okka Disc, 2008)

Swing deconstruït

Ken Vandermark (saxo), Jeb Bishop (trombó) i Kjell Norderson (vibràfon) s’uneixen als nois atomics per formar un all stars d’avantguarda: una orgànica big band que recupera a Mingus i Coleman però que no oblida el groove punyent. Gravat en directe.

Haavard Wiik, Palinode (Moserobie, 2007)

Cinema Paradiso

Tot i que també seria destacable el seu paper de líder als Haavard Wiik Trio, el seu disc de piano solo el descobreix com un músic amb una àmplia gamma de recursos expressius i un sentit molt particular de la melodia, entre cinematogràfic i llibertari.

The Thing, Now and Forever (Smalltown Superjazz, 2008)

So post-Cherry

El que va començar com una banda tribut a Don Cherry s’ha convertit en un power trio de free jazz i garatge punk amb entitat pròpia. Amb Now and Forever, Nillssen-Love, Flaten i Mats Gustafsson (saxo baríton) recuperen els seus primers treballs ja descatalogats i material inèdit.

Free Fall, The Point in a Line (Smalltown Superjazz, 2007)

Jazz cambrístic

Una altra proposta amb cert extremisme sorgida de la unió de Vandermark – aquesta vegada tocant clarinets – i dos membres d’Atomic, Wiik (piano) i Flaten (contrabaix). Un trio sense bateria inspirat en el so de cambra de Jimmy Giuffre.

Fredrik Ljungkvist & YUN KAN 5, Badaling (Caprice, 2007)

L’altre bop

Tot i que la sonoritat del quintet del saxo suec Ljungkvist pugui recordar en gran part la d’Atomic, els personalíssims Per-Åke Holmlander (tuba) i Jon Fält (bateria) ajuden a reconduir-ho tot cap a un terreny propi, líric i reconfortantment ambiciós.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s