ᴥ MISP II

Entrega de la segona sèrie Most Infamous Saxophone Players (MISP) ideada per Jack Torrance (AKA G.L.) des del blog Overlookhotel.blogspot.com on he tingut el plaer de participar:

http://jacktorrance-overlookhotel.blogspot.com/2011/11/misp-ii-olga-abalos.html

Gràcies! O.

ᴥ ¿ES EL SAXO IGUAL A JAZZ? – Ken Vandermark

(Traducción al castellano más abajo)

“Lean Left headed to Brussels where the band played on a double bill with a sax-driven group called SIC. The soundcheck went well but the gig became a sonic nightmare – the tenor was so loud and shrill it made my teeth hurt. This differential between the soundchecks and the concert acoustics will haunt the quartet throughout the tour… Had a great time hanging out with Koen Vandenhoudt and Christel Kumpen after the show. Belgium is fantastic – the audiences, the cities, the food, the beer… I already look forward to a vacation in Antwerp planned for mid October. The next day the group went to London to play 2 nights at Cafe Oto. I got stuck in the Brussels train station due to immigration hassles but was still able to make the set up for the gig on time. On the 1st evening the band played as a quartet for a set, then Ab Baars sat in with the group for the 2nd set. Full house and strong, strange music; the set with Ab even more unpredictable and unique. Since the 2 tours I did with Ab and his trio it seems that his playing has moved much further into personal territory, any elements of Von Freeman’s approach to sound have been pushed out, only Ab’s voice remains. His playing is like nobody else’s on the planet. The concert on September 12th forced me to face my limitations and provided an epiphany. I always have a sense of confusion when playing with Lean Left – much of what I use to communicate in other groups is negated or uprooted in this band, improvising languages and structures I “know” don’t work here, and the volume transforms the sound of my instruments, giving me much less control over how I express myself. Dealing with these facts provides an incredible challenge for me and this creative test is incredibly inspiring, plus Terrie [Hessels], Andy [Moor], and Paal [Nilssen-Love] are 3 of the best musicians I’ve ever played with. Throughout the 1st set (again played as a quartet), I felt completely lost, unable to find my way in or through the music; everything I tried fell apart in my hands. After we finished I went for a walk to clear my head – I realized that I was dealing with one of the essential issues for the saxophone, the fact that, as Derek Bailey said, “whenever the saxophone is played, it’s Jazz.” Lean Left is an incredible improvising group, but the band is NOT playing Jazz, and whatever I played felt out of place, my reference points were gone, etc. I realized that I had to start from scratch, that I had to build each performance from zero and move from there. When I came back Lean Left hit the stage with Steve Noble as a guest – the result was one of the best performances by the band in its career. Steve Noble (not only the 1st time I’ve ever worked with him, it was the 1st time I’ve ever heard him play live) was absolutely brilliant, he and Paal [Nilssen-Love] were in complete sync throughout the set. An incredible experience, and such a high point after the complete frustration I felt after the 1st set. Both nights at Cafe Oto were completely packed, the audience completely in tune with the music, ecstatic with the results. An added bonus – all 4 sets were recorded; a strong feeling the new album is there. To make the London experience even more amazing I got to spend Monday afternoon with Terrie at the Tate Modern, walked out with a book of interviews/writings by Phillip Guston, and a monograph of Adolph Gottlieb’s work. Dynamite”.

Ken Vandermark, September 2011 

“Con Lean Left nos dirigimos a Bruselas donde el grupo tenía un concierto. Primero tocaban una banda liderada por un saxo llamada SIC. Durante la prueba de sonido fue bien pero el bolo resultó ser un pesadilla sonora – el saxo tenor estaba tan alto y agudo que me dolían los dientes. La diferencia entre las pruebas de sonido y la acústica del concierto perseguirán al grupo durante toda la gira… Me lo pasé en grande con Koen Vandenhoudt y Christel Kumpen después del concierto. Bélgica es fantástica: el público, las ciudades, la comida, la bebida… Ya tengo ganas de que lleguen las vacaciones que tengo pensadas para mediados de Octubre en Amberes. Al siguiente día el grupo fue a Londres para tocar dos noches en el Café Oto. Me retuvieron en la estación de tren de Bruselas por el rollo de la inmigración pero aún así conseguir llegar al bolo a tiempo. En la primera noche la banda tocó como cuarteto durante un set, luego Ab Baars se unió al grupo para el segundo set. La sala estaba llena y el sonido fue extraño y poderoso; el set con Ab fue aún más impredecible y único. Después de hacer dos tours con Ab y su trío creo que su forma de tocar ha llegado más lejos dentro de un territorio personal, algunos elementos que se aproximaban al sonido de Von Freeman se han descartado, tan sólo qued la voz de Ab. Su forma de tocar no se asemeja a la de nadie del mundo. El concierto del 12 de septiembre me obligó a afrontar mis limitaciones y me proporcionó una revelación. Siempre tengo esa sensación de confusión cuando toco con Lean Leaf: la mayor parte de lo que uso para comunicarme en otros grupos en esta banda no sirve o queda como arrancada de cuajo, los lenguajes y las estructuras de la improvisación que conozco aquí no funcionan, y el volumen en el que se toca transforma el sonido de mis instrumentos, haciendo que tenga mucho menos control sobre como me expreso. Manejar estos factores son un gran reto para mí y este examen creativo es increíblemente motivador, además Terrie, Andy y Paal son tres de los mejores músicos con los que he tocado nunca. Durante el primer set (que tocamos nuevamente como cuarteto) me sentí totalmente perdido, incapaz de encontrar mi camino en y a través de la música; todo lo que probaba se desbarataba en mis manos. Cuando acabamos me fui a dar un paseo para aclarar mi cabeza: entonces me di cuenta que me estaba enfrentando a uno de los grandes problemas del saxo, el hecho de que, como dijo Derek Bailey, “sea cuando sea que se toque un saxo, es Jazz”. Lean Left es una banda de improvisación increíble, pero NO está tocando Jazz, y sea lo que fuera que yo tocase estaba fuera de lugar, mis puntos de referencia había desaparecido, etc. Me di cuenta que tenía que volver a escarbar de nuevo, que tenía que construir cada concierto desde zero y partir nuevamente de ahí. Cuando volví, Lean Leaf subieron al escenario con Steve Noble como invitado: el resultado fue una de las mejores actuaciones del grupo en su trayectoria. Steve Noble (no era  tan sólo la primera vez que trabajaba con él, era primera vez que lo oía tocar en directo) estuvo brillante, él y Paal fueron totalmente sincronizados durante todo el set. Fue una experiencia increíble, que acabó de forma álgida después de la frustración del primer set. Ambas noches en el Café Oto estuvieron a tope de gente, con un público en sintonía con la música, que aclamaba la música. Como añadido, los cuatro sets fueron grabados; creo de veras que el próximo disco está ahí. La experiencia en Londres fue aún más increible cuando pasé la tarde del lunes con Terrie en la Tate Modern, salí de allí con un libro de entrevistas y escritos de Phillip Guston y una monografía de la obra de Adolph Gottlieb. Dinamita.”

* Fuente: Facebook de Ken Vandermark. Reproducción con el permiso del autor.

ᴥ L’AVENTURA DE “SOLOT” – Entrevista a Ramon Prats

Nascut ara fa 31 anys a Banyoles, Ramon Prats sempre ha destacat per ser un bateria versàtil i tècnic. Dit d’aquesta manera, no acaba de voler dir res en concret. Però si busquem el matís veure’m que, després de sentir-lo en diversos contextos musicals, un entén que en el seu cas la versatilitat és sinònim de fer lectures intel·ligents de què necessita una música determinada. I aplicar-ho amb una precisió de haiku. Prats sembla saber en tot moment com integrar-se en el so, com mimar-lo i ergir-se com a voluntariós timó rítmic. I és per això que és un dels bateries més valorats en l’escena catalana i estatal. Ho demostra el fet que músics com Giulia Valle, Ramon Díaz, David Mengual, Perico Sambeat o Sergi Sirvent el reclamen pels seus projectes.

Tot i que a vegades el seu estil depurat i tècnic a vegades podria ser titllat de massa funcional o mancat de passió, la seva cara més irracional i primitiva tot just està sent descoberta tant per ell com pel públic. Projectes d’improvisació com Duot, al costat del saxofonista Albert Cirera, s’han convertit en un banc de proves riquíssim que poc a poc va fent que s’incorporin nous colors al seu llenguatge i exploti la seva capacitat de solista. Des del 2010 que s’ha llençat en solitari amb SOLOT, els detalls del qual ens explica en aquesta entrevista.

http://ramonprats.cat

Ramon Prats durant un concert amb Quatriometry (Parc de la Ciutadella, Barcelona. Agost 2011)

Què és SOLOT?

Solot és un concert de bateria sola, i consta bàsicament d’un sol solo.

Quin és el procés de creació musical que apliques a SOLOT, quin són els elements sonors/rítmics que més t’obsessionen?

El procés de creació o el mètode de treball del Solot ha passat per diferents etapes. Al començament simplement em proposava fer un solo llarg fins que vaig veure que el principal repte que se’m plantejava era la conducció de les idees. En un temps tan llarg el discurs musical ha de tenir una coherència especial per tenir un fil conductor, encara que no sigui perceptible per l’oient de manera explícita. Per treballar això, em forçava a fer un Solot cada dia, però acotant elements, per guanyar registres i per treure el màxim de partit de les idees o motius que  em sortíen. De maneres de fer un discurs així, n’hi ha moltes: pots fer-ho amb textures, amb dinàmiques, amb timbres, amb ritmes,… Jo no he volgut especialitzar-me en cap cosa, sinó que m’he centrat en la conducció en sí, en el fet de crear aquesta coherència independentment de quin sigui el fil conductor.

Pel nom, dedueixo que l’experiència amb DUOT ha tingut molt a veure…

Sí, sí, ja ho crec. De fet, del Duot també n’ha sortit el Triot i el Quartot! I vaig pensar que un projecte d’aquestes característiques s’havia de dir Solot.

Quina relació tens amb la improvisació?

Suposo que et refereixes a la improvisació lliure, no? La veritat és que al principi em faltava “alguna cosa” a partir de la qual improvisar, ja sigui un tema, una idea, etc. Amb l’Albert Cirera (Duot) hem treballat diferents maneres que se’ns acudien per afrontar improvisacions lliures. Diguem que vam començar a improvisar lliurement d’una manera sistematitzada, encara que dit així sigui una paradoxa… Amb el temps la música s’ha anat allunyant d’aquesta sistematització, i d’una manera natural ha passat a ser lliure de veritat. Fa temps que amb el Duot treballem d’aquesta manera i suposo que per això ara hi estic còmode fins al punt de poder fer un solo.

La Sonore Delite de Prats . Parc de la Ciutadella, Barcelona. Agost 2011

Comentes que SOLOT és un projecte que no vols enregistrar. És una mena de rebuig al context tant tecnificat en què vivim on és molt fàcil gravar, publicar a internet,… ?

És una conseqüència del plantejament inicial. En ser una cosa tan crua vaig pensar que anava una mica en contra del ritme de vida que portem, perquè requereix temps, paciència, un vot de confiança, escoltar… El fet d’enregistrar m’agrada per deixar un document, però crec que en el cas del Solot no és gens important tenir aquest document. El que és important és viure el moment del concert amb el màxim d’atenció, i pensar que cada concert és diferent, així com la percepció i el record de cadascú. M’agradava la idea de no poder accedir a cap Solot, ni en CD, ni Spotify, ni Youtube,… que no sigui el que tens a la memòria. Per això és indispensable haver anat a almenys un concert, és clar. Però a partir d’aquí, la memòria hi fa de les seves, i al llarg del temps n’altera el record. De fet, hi ha uns CD de Solot! però són una caràtula buida amb un text que parla de la memòria. La idea és tenir el CD i poder-lo agafar mentre escoltes el Solot que tens a la memòria. Penso que, en el cas del Solot això té més sentit que no pas el fet d’enregistrar.

I a tot això… què és el que li ha de picar a un músic de jazz per voler fer un solo? És una mena de autoreconeixement, de reivindicació personal,…?

Va començar com un simple repte personal, una espina que tenia clavada. No havia fet mai cap solo i no tenia ni idea de com posar-m’hi, així que, sense pensar-hi gaire vaig buscar un bolo i ja no vaig tenir marxa enrere! Sempre és fàcil trobar una excusa per deixar-ho per més endavant… No va ser una cosa gaire racional, m’hi vaig llençar de cap fins que vaig tenir el primer bolo. A partir d’aquí vaig començar a posar-me a treballar. És un projecte molt sincer i molt personal que no busca cap mena de reconeixement ni cap mena d’aprovació, és el que sento i per tant m’agrada compartir-lo.

Hi ha hagut algún músic/disc que t’hagi marcat especialment en aquest procés?

Durant el procés (de Solot) no, però al principi sí: un solo d’en Thomas Morgan amb el contrabaix. El recordo com un dels millors concerts de la meva vida, especialment per la sinceritat que desprenia. Em va atrapar.

Barcelona, agost 2011 / fotos: Olga Àbalos

Ramon Prats (bateria) + Albert Cirera (saxo tenor) = DUOT. En directe a 23Robadors (Barcelona)

[f] Barcelona#10: Jazz / Carlos Falanga

Carlos Falanga (bateria).

Cicle Música als Parcs. Parc Joan Miró, juliol 2011 (Barcelona)

Champagne Sparkle són: Josep Tutusaus (trombó), Hugo Astudillo (saxo alt), Marco Lohikari (contrabaix) i Carlos Falanga (bateria)

[f] Barcelona#9: Jazz / Josep Tutusaus i Hugo Astudillo

Josep Tutusaus (trombó), Hugo Astudillo (saxo alt).

Champagne Sparkle tocant al Parc Joan Miró (Barcelona, juliol 2011) dins del cicle Música al Parcs, on van presentar el seu primer disc “Introducing” (Fresh Sound New Talent, 2011). Be bop amb tocs clàssic però alhora fresc i contemporani gràcies a la particular postmodernitat de les composicions i certes dosis de groove. Les peces cobraven vida a través d’estructures variades, canvis de ritme, picades d’ullet a alguna cosa ja escoltada – Cannonball Adderley, Art Pepper, J.J. Johnson,… -, solos funcionals amb voluntat de ser una part viva i orgànica dels temes més que un moment d’exhibició personal, i un excel·lent i necessari sentit de l’humor per connectar amb el públic que es pot trobar tant en els noms dels talls – “No va internet”, “Ham” (pernil),… – com en alguns jocs de melodies.

Champagne Sparkle són: Josep Tutusaus (trombó), Hugo Astudillo (saxo alt), Marco Lohikari (contrabaix) i Carlos Falanga (bateria).

www.reverbnation.com/champagnesparkle

ᴥ LOS CRÉDITOS COMO TREGUA – “13 Asesinos”

Créditos finales de "13 Asesinos": japonés a ful, el descanso del especador

Quizá porque es un auténtico experto filmando carnicerías humanas, el director japonés Takashi Miike ha conseguido rubricar un magnífico remake del film de Eichi Kudo (1963) “13 Asesinos” dejando de lado su sádico sentido del humor – véase “Audition” (1999) – y céntrandose en la épica casi grecorromana de la lucha a muerte por el honor de los guerreros samuráis. La versión homónima de Miike empieza con un harakiri de casi dos minutos de duración – filmado en cuatro sobrios planos de gran belleza, tal sólo con el sonido del viento como banda sonora – y termina con una de las escenas de guerra más sangrientas y largas que se han visto nunca: en los 45 minutos finales, los de la culminación de la misión del samurái, 13 hombres se disponen a morir por una causa cual kamikazes al enfrentarse con katanas y dagas a un ejercito de más de 200 hombres.

Una vez presenciada la guerra agónica e intensa, tanto por el trepidante montaje, la belleza de la imagen como por la própia acción bélica, el espectador descansa por fin cuando se produce el fundido a negro final y aparecen los títulos de crédito. En japonés. Y mientras van pasando los ideogramas japoneses, blanco sobre negro, uno encuentra su particular tregua interior mientras intenta buscar un sentido reconfortante a lo que ha visto y vivido en esa última escena final en la cual ha terminado participando como el asesino número 14 para salir del cine y pisar la calle sin sentir vértigo y mostrar cierta dignidad al andar.

Los “13 Asesinos” de Takashi Miike (2010)

Los “13 Asesinos” de Eichi Kudo (1963)

[f] Barcelona#9: piscines a Montjuïc

Per 5,50€, preu per adult, es pot accedir a les Piscines Municipals de Montjuïc també conegudes com a “Piscines Picornell” tot i que les Picornell de veritat estan muntanya amunt. En el recinte hi predomina el color blau, de l’aigua i el cel, el blanc, de la rajola, i el gris, del formigó. Les grades, les parets estan fetes d’aquest conglomerat tan utilitzat en les construccions a partir dels 50 que els ulls ara relacionen amb alguna cosa despullada, innacabada, amb l’esquelet d’un edifici a mig construir, amb una nau industrial de polígon, amb les parets d’un magatzem de residus nuclears. Les construccions fetes a base de plaques de ciment envelleixen malament i en veure les instal·lacions un intenta evitar la paraula “decadent” i substituir-la per “entranyable”. I acaba cedint-hi perquè l’esperit cansat dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 encara recorre els seus passadissos. Ja sigui perquè les imatges a la televisió dels salts de trampolí amb la Sagrada Família al fons resten gravades en algun lloc de la memòria col·lectiva, ja sigui perquè un videoclip de la Kylie Minogue que es va rodar allà. Una indicació amb el logo olímpic als vestidors, amplis, austers, amb frescor de penombra, recorda que en el seu dia atletes de tot el món la van seguir per pujar les escales, de ciment, que donen a la piscina principal descoberta.

Un cop a l’exterior un mar de rajola blanca i l’aigua blavíssima de la zona de salts rep al banyista. A la seva dreta, una graderia de més de 2.500 localitats. A l’esquerra, una irresistible vista de Barcelona amb la piscina mare mediterrània en la llunyania, que els dies de sol llueix esplendorosa. L’espectacle té com a complement un extens dipòsit municipal de containers de la brossa i tanques de ferro just al pis de baix que es veu si un s’apropa a la barana del recinte.

La prohibició de menjar i veure fa que l’usuari habitual sigui precisament el que no vulgui estar rodejat de famílies portadores de neveres i nens disposades a passar-hi el dia. Tot un encert. Els matins passen tranquils i calurosos si el sol pica. L’aire circula amb llibertat. La fressa dels banyistes s’evapora ràpidament cap al cel en no haver-hi parets que la retinguin. I un mira a l’infinit sobre el seu cap, sense edificis que s’interposin, i respira alleugerit.